Qui encara sigui capaç de mantenir que Espanya no és un país en procés accelerat de destrucció democràtica i de restitució de la dictadura feixista, o bé viu molt lluny de la realitat, o no sap què està dient, o menteix, directament. Nova demostració del que Espanya, més enllà fins i tot dels governants o dels jutges, entén i accepta com a llibertat d'expressió: la retirada d'un muntatge fotogràfic a la fira ARCO, de Madrid, perquè s'hi podien veure els rostres distorsionats d'una bona colla de presos polítics actuals. L'argument per al desmuntatge de l'obra? No generar polèmica. Dues consideracions:
Primera: el mateix artista va exposar l'any passat un muntatge prou provocador amb un joc d'imatges en un mirall i una esvàstica. I ningú va dir que no es pogués exposar. Justament el mateix que també va passar amb una figura del dictador a dins d'una nevera. Provocació? Segur que sí. Art contemporani i avantguardista? També.
Segona: si algun tret ha caracteritzat de sempre l'art, en qualsevol de les seves manifestacions (pintura, música, escultura, teatre, literatura...) és la capacitat de provocar, de qüestionar la realitat i, d'aquesta manera, contribuir a l'obertura d'espais de reflexió i a la recerca d'una societat millor, en avenç constant, i cada cop més digna. Si aquesta capacitat de provocar -d'interrogar, de fet- es prohibeix, com va passar a ARCO, o amb músics, titellaires i escriptors que incomoden les ments benpensants, estem perduts, perquè les úniques veus autoritzades són les que volen i poden imposar, per la força si cal, el seu pensament i la seva voluntat.
Avui, però, encara hi ha un detall gens menor que agreuja la situació, i és la complicitat de l'autoproclamada esquerra, escolaneta servil de la ultradreta governant, i el silenci escandalós de la que es vol reivindicar com a alternativa. I d'un país sense oposició, sense ningú que des de la política alci la veu, com fan alguns artistes amb més o menys encert, però amb l'amenaça -i la realitat- constant de la prohibició o de la presó, no se'n pot dir, mai de la vida, democràcia. Això, a Catalunya, ho sabem prou bé. A Espanya, es veu que encara no gaire.