No cal que hi donem més tombs. Hi ha el que hi ha, ni més ni menys. Sóc així, amb les meves virtuts i les meves carències. Si fa no fa, com tu. O com aquell altre, o com aquella de més enllà. Però ben mirat, tu allargues fins allà on jo no arribo, i aquell altre veu el que se'ns escapa, o aquella de més enllà necessita el que tu o jo tenim. I així, com qui no vol la cosa, els uns pels altres anem bastint una mena de meravellós monstre fet de peces escampades, i entre tots som un. Entre tots plegats acabem sent-ho tot.
Mai no resulta fàcil, ni de vegades agradable, admetre que sols arribem fins allà on arribem i prou. Ens cal ajuda, ens cal algú que ompli els nostres buits i també algú a qui puguem complementar, en aquest curiós joc de donar i rebre. I així, amb paciència i amb constància, anem construint somnis i projectes en aquest singular puzle que coneixem com a família, colla d'amics, associació, empresa, barri, país... Perquè mai no estem sols, ni podríem.
Avui és diumenge, festa per a la major part de nosaltres. Un bon moment per retrobar complicitats, per enfortir afectes i per gaudir del secret plaer de les nostres mancances, quan algú les pot ompli; de les nostres il·lusions, que potser no seran mai realitat sense una mà amiga, i per ser una mica més conscients que no ho som tot, però que, ben mirat i ben aprofitats, cadascú de nosaltres som molt.