Ara fa, si fa no fa, un any de tot allò del pas al costat, de la paperera de la història i del relleu a la presidència de la Generalitat. Un any en què havien de passar moltes coses, que havia de propiciar una pila de canvis i que ens havia d'acostar, de manera definitiva, a la independència. I ara, un any després, i amb un altre any "històric", "definitiu" al davant, em demano: i?
No puc evitar sentiments que es mouen entre l'escepticisme i la decepció, si miro l'any polític passat. Seguim sense pressupostos, o el que és potser més greu, amb una nova pròrroga d'uns pressupostos de retallades importants. Seguim amb un Govern que no dóna gaire senyals de tenir cap projecte de futur en cap àmbit i que fa l'efecte, massa sovint, d'anar posant pegats i guanyant temps per arribar a l'estiu vinent, en què diuen que tot ha de canviar. Seguim amb un Parlament de majoria inestable i amb dos fronts molt ben definits i sembla que irreconciliables. Seguim amb una estructura administrativa més que qüestionable i amb una falta d'idees i de projectes patètica, en molts casos. En resum, que hem tancat un any de paraules i més paraules, però amb poc, amb molt poc, contingut.
Diuen els optimistes que s'està fent una gran feina encara invisible que anirà sortint a la llum durant els propers mesos i que aleshores veurem que tot té sentit. Tant de bo. Ara com ara, només sabem que el president no es vol presentar com a candidat a les properes eleccions, que es preveuen canvis en la composició del proper Parlament (i del proper Govern) i que comencem un any en què fins i tot la normativa lingüística ha canviat, d'una manera discutible i amb una etapa de comunicació i implantació -i em continc tant com puc- lamentable.
Ara fa un any de moltes coses i de pocs avenços. A veure, d'aquí a un any, què en podrem dir.