Ja sabem que una cosa és la realitat i una altra, sovint prou diferent, el que sembla que sigui. En política, això és fet quotidià. Una cosa és tot el que es pacta, s'acorda i es decideix, i una altra el que es deixa anar, els titulars de premsa i les declaracions habitualment desmesurades.
En relació amb una hipotètica independència, vull creure que aquesta mena de principi també es compleix. I és que quan sento parlar de referèndums o de declaracions unilaterals em ve al cap aquella vella i assenyada pregunta: i això qui ho paga? O si voleu, i d'on traiem els diners perquè el país segueixi funcionant?
Si hem de fer cas a les declaracions més pensades de cara a la galeria que altra cosa, ho tenim complicat. Un referèndum unilateral és un 9N, segona part. I com acostuma a passar amb les segones parts, no cal, perquè aquesta pel.lícula ja l'hem vista i ja sabem com acaba. I cosa similar passa amb la declaració unilateral. Un cop feta, què? És el que té la demagògia, que acostuma a estavellar-se contra la realitat.
Vull creure que tot el que ens arriba és només una mínima part de tot el que hi ha, i que les coses estan molt més treballades i madures del que sembla. En cas contrari, d'aquí a ben poc, ens trobarem amb la major estafa política de la història i amb un esclat de desafecció i pessimisme de proporcions i efectes inimaginables. Però segur que no passarà i que els nostres representants tenen molt més seny del que de vegades aparenten, oi que sí?