Em sap greu -o no- però ahir em vaig adormir amb l'entrevista del president a TV3. Manca de respecte? Potser sí, però, francament, tot el que anava sentint em sonava a vell, a ja sabut i a gens engrescador. Si les paraules d'ahir han de servir per encarar amb esperança un més que segur nou procés electoral, ho tenim molt cru.
La part bona de la meva claudicació a la son va ser que amb els ulls mig oberts vaig poder veure amb prou claredat un president cansant, gairebé diria que vençut i sense l'empenta contagiosa d'altres ocasions. Potser és que tothom, i ell el primer, sap que unes noves eleccions són la consagració d'un fracàs majúscul de la política, que hauria de ser l'art de fer possible allò que la gent vol i expressa en vots i que no haurà passat d'una picabaralla de bandes de barri incapaces de qualsevol acord. Ahir el president, molt em temo que més enllà del que va dir o deixar de dir, va cantar les absoltes d'un procés que fa anys que ens mantenia vius.
Avui ens espera una jornada més de rumors, de reunions més o menys secretes, de declaracions i contradeclaracions que ja no interessen ningú, perquè ningú no n'espera res. Dilluns, convocatòria electoral, ridícul monumental, incapacitat demostrada i apa, cap a les urnes. Amb il.lusió? Gens. A tot estirar amb el rictus gairebé funerari de l'entrevista d'ahir. Amb quina il.lusió podem anar a unes noves eleccions autonòmiques quan havíem tingut a tocar el camí a la independència? No ens enganyem, si finalment hi ha eleccions, el procés serà definitivament mort i el pas per les urnes l'acompanyament al dol. Res més.