Ho mirem com ho mirem, les coses mai no acostumen a sortir com havíem imaginat. Cert que si les tenim prou clares i hi posem bones dosis de constància i de paciència, surten, però tot sovint a la seva manera. Diguem-ho així. I tant li fa si es tracta d'aquella festa meravellosa, del viatge somiat, de la parella, dels estudis, dels diners... Tot surt com surt, i això no vol dir que surti malament.
Ens costa acceptar que les coses no són com voldríem. Ens costa admetre que hi ha models ideals, però no realitats perfectes -Disney Channel i les pel.lis porno han fet molt mal-. Ens costa reconèixer que la vida és, en el fons, una permanent negociació amb nosaltres mateixos per construir i per acceptar la realitat. Una negociació en què fixem uns objectius i renunciem a coses, a canvi de guanyar-ne d'altres, o de conservar el que per a nosaltres és realment fonamental.
I així anem fent, entre encerts i errors, entre la il.lusió i la frustració, en busca d'una felicitat que acostuma a estar ben amagada rere una pila d'entrebancs o de realitats que ni havíem imaginat, però que val la pena mirar de trobar, per damunt de tot. Negociem constantment amb ningú. Planifiquem, imaginem, triem, acceptem, renunciem... Al capdavall, vivim; i així que anem passant comptes ens adonem que els números, bé o malament, van sortint i que anem aconseguint ser feliços i gaudir d'aquest breu moment d'existència que ens ha tocat. I això és tot. I això és prou.