per en 25 d'Abril 2015
508 Vistes

Ahir, gran acte sobiranista al Palau Sant Jordi.  Jo no hi vaig ser.  De fet, ni em vaig plantejar en cap moment de ser-hi.  I no pas perquè no em consideri independentista, sinó per manca de ganes.  I és que segurament, un cop més, té raó aquest article, que ens parla de manca d'eufòria.  No sé si de la gent que va omplir les grades, però sí en general.

Els ciutadans, durant anys, durant massa anys potser, hem fet de locomotora d'aquest procés, i la classe política ha anat a remolc, intentant dibuixar escenaris possibilistes a una demanda general, amb més o menys encert i adaptant-se com bonament ha sabut o pogut a la realitat del carrer.  Ara ja no és temps de seguir així.  Ara és el moment decisiu, el de posar velocitat de creuer i tirar milles, i això ja només ho pot fer un maquinista expert;  una tripulació, de fet.

El problema, però, al meu entendre, és la foto d'ahir al Sant Jordi:  Fernàndez, Junqueres i Rull abraçats pel coll, en una imatge esperada, però poc satisfactòria.  A mi em va fer l'efecte d'aquella mena d'encaixada de mans de pur compromís a què ens tenen tan acostumats els polítics.  Un gest buscat per les càmeres, sí, però cap emoció, em temo.  O a mi m'ho va semblar.

I en aquest punt ens trobem.  Amb més interrogants que certeses, perquè ja sabem que no podem anar més endavant, no podem fer el pas definitiu, sense un lideratge polític sòlid, i si aquest lideratge ha de ser el triumvirat que insinuava la fotografia d'ahir al Sant Jordi, molt em temo que ho tindrem magre, perquè encara s'hi entreveuen més les voluntats de marcar perfil -no sé ben bé per a què- que de construir el país que els reclamem.  Aquest sí que és el perfil desitjat i imprescindible que ha d'obrir la porta a tota mena de matisos i consideracions posteriors.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.