Tot just hem encetat el febrer, com aquell que diu, i ja estic tip de bajanades. Estic tip de sentir parlar de llibertat i de respecte a les lleis com a norma de fe, en nom de les quals es pot fer tot, absolutament tot. Estic tip de sentir parlar de diàleg, quan en realitat volen dir imposició dels uns i submissió dels altres. Estic tip d'haver d'aguantar que dos milions llargs de persones no són res, ni poden res, i un sol alumne pot canviar el projecte educatiu d'una escola. Estic tip d'haver-me de sentir que sóc un nazi. Estic tip, al cap i a la fi, de tanta estupidesa disfressada de responsabilitat política.
I no hem fet més que començar, perquè tota aquesta colla d'arreplegats que no tenen on caure morts més enllà de les moquetes dels seus despatxos oficials, han de preservar els seus privilegis als ajuntaments, als governs autonòmics o a les grans poltrones estatals, i enguany toca revalidar privilegis.
Arribarà el dia en què tantíssima demagògia, tantíssim insult gratuït i tantíssima estupidesa deixin una mica d'espai perquè s'hi coli la política de debò? Perquè aparegui l'autèntica voluntat de fer una mica millor la vida de la gent, de tota, no només de la seva? Francament, ho dubto molt mentre aquells que ara criden i criden pensant que algú, més enllà d'ells mateixos i dels mitjans de comunicació, els escolta, segueixin sent els protagonistes de tot plegat.
Regeneració, diuen? quina, si sempre els mateixos, amb els mateixos discursos buits i amb les mateixes necessitats particulars? Decididament, valdria la pena una màquina del temps que ens fes saltar, de cop, tot aquest any que just ensumem.
