S'acosta el 9 de novembre i, com calia esperar, tothom desferma tota la seva artilleria contra una consulta que ha d'obrir la porta a la independència de Catalunya.
I és que a banda del ja mític "llei i diàleg" de Rajoy (llei? la seva interpretació, evidentment. I diàleg? per a la rendició incondicional), ara van apareixent els defensors de la tercera via que no vol Espanya, escampant dubtes sobre la legalitat o no de la consulta i sobre si es farà o no, tant des de fora com des del propi Govern. Tot previsible. Lamentablement previsible. I agafem-nos, que venen mesos intensos.
Així doncs, a la vista d'aquest panorama, i de la que ens ve a sobre, proposo no fer ni cas a tantes declaracions i contradeclaracions que, desenganyem-nos, no són altra cosa que estratègia partidista. Crec, de debò, que la nostra feina és aconseguir que l'11 de setembre torni a ser una data per a la història, amb una presència més massiva que la de l'any passat, a la "V" de Barcelona. Perquè si hi som, si hi som en massa, quina força tindran els polítics per negar-nos una petició tan clarament expressada. Negar el nostre dret a votar? Desconvocar la consulta? Si es volen girar la població en contra, sí, però si no...
No tingueu cap dubte que la resposta política a una manifestació massiva l'11 de setembre no pot ser, de cap manera, girar-nos la cara. I si ho és, alguna formació, amb un mínim d'intel.ligència, entendrà que cal convocar, o forçar, unes autèntiques eleccions plebiscitàries perquè sigui el Parlament qui proclami la independència, en base a una demanda social majoritària, expressada al carrer i a les urnes. I contra això no hi ha lleis internacionals que s'hi puguin argumentar, ni partits que puguin resistir una postura contrària, si no és des de la marginalitat.
En resum: ni cas a tot el soroll mediàtic que ens ve a sobre i cap a Barcelona, per la diada. La resta, vindrà sola. Al cap i a la fi, aquesta és l'essència de la democràcia i de la sobirania del poble, no?