D'un temps cap a aquí, i auguro que aquest és el futur més immediat, no hi haurà resolució del Govern, ni res que aprovi el Parlament ni, m'atreviria a dir, cap pronunciament públic de ningú, sempre que provingui de Catalunya, que no acabi davant d'un tribunal espanyol o altre. I si es tracta del Constitucional, ja sabem quina serà la seva posició.
La impotència davant d'un procés democràtic i pacífic com el nostre, només se sap manifestar amb amenaces i amb pals a les rodes, en forma de denúncies i processos judicials, des d'aquesta Espanya que es vol presentar moderna i democràtica. És el que hi ha, i més val que ens hi anem acostumant.
Dit això, la pregunta és: i què? Doncs res, nosaltres a la nostra, perquè contra la irracionalitat i l'absència absoluta de voluntat de diàleg només val apel.lar a la persistència en la via que hem seguit fins ara: la democràcia i el poder de les urnes (és a dir, de la voluntat majoritària del poble) per damunt de tot.
I sobretot, no oblidem una cosa fonamental: no estem fent res que no s'hagi fet abans arreu del món. Els nostres governants i representants parlamentaris estan seguint un full de ruta perfectament homologable a processos similars que han portat diferents països cap a la sobirania plena. El que no és homologable, i costa de trobar-hi similituds a fora, és la sordesa política espanyola i el seu ranci immobilisme. Deu ser allò de la Marca España (o que Spain is different, com es deia a les acaballes del franquisme).