per en 9 D'octubre 2013
544 Vistes

Corren temps difícils per a l'esport espanyol.   A la ja prou coneguda eliminació de la candidatura olímpica de Madrid 2020, enmig d'un ridícul clamorós dels seus representants polítics, ara hem sabut que la picaresca (o la fatxenderia) espanyola també serveix per guanyar títols, com l'or paralímpic de bàsquet a Sidney 2000.

Si hi sumem els més que seriosos dubtes sobre el control del dopatge, que ha fet que fins i tot l'Agència Mundial Antidopatge intervingui davant de determinades sentències, tenim un mapa duríssim de què suposa la marca Espanya en el terreny esportiu:  falta de rigor, sentències qüestionades i trampes per aconseguir títols.  Això a nivell internacional, perquè a nivell domèstic, l'escàndol de la impunitat dels deutes dels clubs amb hisenda és un altre tema a comentar, a banda.

No és que Catalunya sigui model de gaires coses, a nivell esportiu, però, si més no, encara no propicia situacions tan escandaloses com aquestes tres que he esmentat.  Per tant, caldria anar marcant tanta distància com sigui possible respecte a aquests comportaments i a aquells que els propicien i emparen.

I és que com sempre, la realitat, tossuda ella, posa les coses al seu lloc.  I sempre hi ha qui guanya i qui perd.  I sense trampes.

Sembla que es desmunta aquella castisa frase que afirmava:  soy español, a qué quieres que te gane?

Publicat a: Actualitat
miquel pubill
no ens cal fer trampes,nosaltres anèm fent
10 D'octubre 2013