Això de la consulta sobre el nostre futur, cada dia que passa m'agrada més, i més convençut estic que tirarà endavant. I és que per ser que no erem tanta gent a la Via catalana, o que no es pot fer perquè és il.legal, déu n'hi do la de gent que s'hi està despertant per dir la seva. Per dir sempre "no", de fet.
A banda de la ja tradicional ofensiva de diferents ministres espanyols, i dels seus acòlits (i acòlites) a Catalunya o dels vells feixistes ressucitats per obra i gràcia de les cadenes de televisió i dels diaris més radicals, van apareixent personatges diversos, desbarrant amb més o menys gràcia. Els darrers, el retornat (i retronat) Duran i Lleida i la seva incendiària indefinició, Navarro i la seva ocurrència diària, o el propi Felipe González i el seu successor llunyà Zapatero, també contraris als nostres postulats, ara que queda tan lluny aquella famosa mentida: apoyaré... Com si no tinguéssim memòria.
Per l'altra banda, però, també van sortint veus que es posicionen a favor de la independència, com la nedadora Ona Carbonell o la tenista Laura Pons que, com tants d'altres abans, han hagut tota mena d'insults per intentar explicar la seva postura.
Però més enllà del que diguin o deixin de dir els uns i els altres, el que més m'agrada, i més optimista em fa ser, és que mentre uns són capaços d'argumentar la seva manera de pensar, els altres són absolutament incapaços d'oferir cap raonament lògic en defensa de la negativa al dret a votar. No hi ha forma que surtin de paraules com "no", "impossible", "il.legal", de desqualificacions sense cap base racional, o de les amenaces d'una ridícula intervenció militar.
Per ser que això de la consulta no pot ser, quant de soroll està generant, no? O potser és que sí que pot ser i temen el pitjor?
