per en 22 d'Abril 2015
1,043 Vistes

És molt habitual, en tots els àmbits de la nostra vida, que les coses vagin passant, sense més transcendència, en una sèrie d'esdeveniments més o menys encadenats i successius, fins que un bon dia arribem a una situació no prevista o no desitjable i és tot just aleshores que exclamem:  "com hem arribat fins aquí?".

Observo, amb una barreja de sorpresa i d'horror, que davant el crim de l'institut Joan Fuster van apareixent crides a no treure les coses de polleguera i, sobretot, a preservar el dret a la intimitat de les persones i molt especialment dels menors.

Dilluns mateix, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya penjava una nota de condol i recordatori als mitjans, a propòsit dels fets i de les persones directament implicades.  Hores més tard, era l'AMPA del propi centre educatiu la que també emetia la seva pròpia nota de premsa.

Com hem arribat a tenir un país en què. davant d'un fet terrible, amb moltíssims menors implicats, calgui cridar l'atenció als mitjans, de manera prou explícita al meu entendre, perquè no facin del drama espectacle?  En quin país vivim, si acceptem que el morbo i l'escàndol (ni que sigui amb el pretext del dreta a la informació) passin per davant del respecte i de la dignitat humana?

I encara rai que nosaltres tenim qui faci sonar les alarmes a temps.  I que les fan sonar.  Altra cosa serà si els periodistes (i aquells que s'ho fan dir) voldran fer-ne cap cas o no.  Per si de cas, aquests dies m'he autocensurat alguns programes i tertúlies.

Publicat a: Actualitat