Estic molt tip del discurset de la prioritat social per bandejar la possibilitat d'arribar a la independència. Van començar el PSC i Iniciativa, allà en els temps del tripartit, quan ERC parlava de pluja fina, segura de dur els seus nous companys d'aventures cap al sobiranisme. Però no, ni pluja fina ni ruixat d'estiu. Ja veien on és cadascú, passats els anys.
I ara torna el mateix argument per negar qualsevol mena d'acord amb CiU, la dreta classista i insolidària. Així ho ha plantejat la futura alcaldessa de Barcelona. Colau es nega a signar res amb CiU per raons ideològiques. I em sembla perfecte, perquè ideològicament es troben molt, molt lluny. El que no sap Colau (o potser ho sap prou bé, igual com els seus nous socis) és que en una hipotètica Catalunya independent també hi haurà dretes i esquerres, sempre i quan, abans, les unes i les altres siguin capaces de construir-la. I no sembla el cas.
Aquí tenim una dreta encara molt vinculada econòmicament i socialment al franquisme, i una esquerra que ha perdut el nord que en el seu moment va ser el PSUC i que s'embolica en tics suposadament universalistes que la fan considerar secundari el tema nacional (o el lingüístic), encara que en el camp municipal (gens universal per definició) es torbi molt còmoda, tant com amb una llengua comuna. I en aquest punt ens trobem, amb un etern debat entre dreta i esquerra, entre modernitat i tradició, entre conservadurisme i progressia que bloqueja qualsevol aspiració nacional sòlida i majoritària.
Quan entendrà la nostra classe política, especialment ara mateix la d'esquerres, que primer hem de poder ser qui nosaltres vulguem ser i, només quan puguem decidir realment podrem dir com volem el país? Tant els costa entendre que les grans mobilitzacions dels darrers tres anys han estat tan grans perquè ningú demanava al del costat a qui votava? Tant els costa entendre que sense els instruments adequats no hi haurà justícia social? Tant els costa entendre que discutint si són més llebrers o més conillers no anirem enlloc? Doncs es veu que sí. Malament rai.