Em fa l'efecte que caldrà anar seguint el nou govern grec, perquè ens podria anar deixant alguna que altra lliçó important sobre maneres de fer, diguem-ne, poc convencionals. De moment, el pacte rapidíssim amb una partit ideològicament situat a les seves antípodes, però amb qui comparteix un principi essencial: el rebuig a les polítiques d'austeritat que han dut el país a la misèria. Saben que només a partir d'una nova política econòmica pensada en favor de la societat en general i dels més febles en particular s'arribarà a una societat millor. La resta, cataplasmes que només empitjoraran, a curt o mig termini, la situació.
Deia ma padrina que cal tenir amics fins i tot a l'infern. I aquí tenim un bon exemple, si parlem de cel i infern (de dos extrems, de fet) de la política. Un cop més, sembla que ma padrina tenia raó.
Ara, mirem d'aplicar el cas a Catalunya. Quin és el punt imprescindible si volem una societat millor, més rica, més culta i que disposi dels recursos, de les infraestructures, de la capacitat de fer... que necessita? Efectivament, ser independent. O si voleu, no dependre, per a tots aspectes, i molts d'altres, de Madrid.
Si aquest és l'element fonamental, a sant de què entretenir-se amb matisos i detalls que mai no passaran de pegats més o menys útils, però pegats al capdavall, si no som amos del nostre destí? Doncs així estem. Perdent el temps i les il.lusions. Discutint sobre arbres que ens amaguen el bosc, i amb vocació de llenyataires. I d'això tenen el valor de dir-ne nova política o regeneració democràtica? Quina barra.