Ja sabem que les coses no sempre són el que semblen, però de vegades sí. Concretament, la notícia de la paralització de les obres del Canal de Panamà, liderades per la constructora espanyola Sacyr, segons sembla, atribuïdes al sobrecost de l'obra sobre les previsions incials (i dit sigui de passada, les que van fer-li guanyar el concurs pertinent), no ens ha sorprès massa, segurament perquè estem prou fets a aquestes situacions.
Durant dècades (molts, si ho mirem bé) ha estat pràctica comuna de les grans obres públiques que les empreses presentin propostes i pressupostos molt ajustats, amb la qual cosa s'adjudiquen l'obra i quan, com era de suposar, es constata que l'obra costa molts més diners, es renegocia el contracte a l'alça i llestos (amb el corresponent sobrecost per a les administracions públiques, evidentment).
Què s'aconsegueix, amb aquesta manera de fer? Fonamentalment dues coses: la primera, adjudicar els concursos a empreses afins (o a les que es deuen alguns favors), que sempre presenten propostes molt més baixes que la resta; i la segona, que aquestes empreses aconsegueixin uns guanys molt importants en la renegociació del contracte, ja sense tants controls legals com el concurs inicial.
Ens agradi o no, aquesta és i ha estat des dels anys seixanta del segle passat (posem per cas), la manera com s'han fet a Espanya (i també a Catalunya en moltes ocasions) les grans obres públiques. Aquesta és l'autèntic segell de la marca Espanya, en la construcció pagada per l'administració. I aquesta sembla que és la pràctica que ha volgut aplicar Sacyr amb l'ampliació del Canal de Panamà. A veure com ho explicarà la ministra del ram, que s'ha erigit en mediadora del conflicte.
Quan Catalunya ja no hagi de pagar el tribut a Espanya potser caldria, entre moltes altres coses, començar a esborrar rutines de funcionament més propies del desarrollisme franquista que d'una societat que es vol moderna i competititva.
