Sempre havia pensat que la pervivència del franquisme, un règim criminal i corrupte sota el qual van créixer diverses generacions, es devia, en bona part, a l'oblit forçós que va establir aquella vergonyosa llei de punt final que es va batejar amb el nom de transició democràtica. Negar la història, cobrir de desmemòria els morts i els desapareguts d'una llarguíssima postguerra pensava que era la manera de mantenir viva una brasa que, en un moment donat, es podria reactivar, amb no gaire esforç.
Fa uns pocs dies vaig visitar un camp de concentració nazi. Un d'aquests espais d'horror on encara es poden imaginar a ple funcionament les càmeres de gas, curiosament instal.lades en un espai que havia estat sala de ball, els forns crematoris i algunes dependències davant les quals no vaig poder ni obrir la càmera de fotos, per respecte a les atrocitats i als experiments pseudocientífics amb éssers vius que s'hi van cometre i que encara agonitzaven entre parets ràncies. Recórrer aquest espai de memòria i de dol em va fer veure que recordar la història, la pitjor de les històries, no és garantia de res. França i Alemanya, posem per cas, són dos exemples de com malgrat preservar la memòria es poden arribar a repetir els errors del passat, exactament igual com passa a Espanya, malgrat el silenci oficial.
Mirar a la cara les restes d'un passat terrible ens posa davant dels pitjor fantasmes d'un present on l'amenaça del feixisme, la xenofòbia i el totalitarisme salvatge són una realitat cada dia més evident en aquesta vella i atrotinada Europa.
Passejar per un espais de memòria mig abandonats, però encara totalment vius per a qui vulgui escoltar, ens recorda que enmig de la immensa bellesa d'un paisatge majestuós es pot alçar, amb tota la seva cruesa, el pitjor de l'ésser humà. O si voleu, un infern enmig d'un paradís. I no aprenem res. Ni oblidant, ni recordant.