Reconec, i no em sap cap greu fer-ho, que sempre m'han fascinat les notícies relacionades amb els viatges espacials i, molt especialment, les que tenen a veure amb aquelles petites naus que es van enlairar fa la tira d'anys i que segueixen enviant informació.
El cert és que no entenc res. Però el que es diu res de res, quan es comença a parlar de determinades magnituds d'espai i temps, o de dades sobre presència de determinats elements no sé on, que indiquen no sé què. Però més enllà de la comprensió sempre hi ha la fascinació. I el fet que un aparell segueixi funcionant anys i anys i desenvolupant tossudament la tasca per a la qual va ser creat em resulta gairebé increïble.
Llegia que la Voyager 1 va directa cap a més enllà del radi d'acció del sol i que en 10 anys entrarà de ple en una regió desconeguda molt més enllà del nostre sistema solar. I segueix dient-nos coses, algunes de les quals desafien les nostres creences científiques. Tota una metàfora, si em permeteu, de les conseqüències dels nostres actes.
La Voyager 1 va ser llançada a l'espai el setembre de 1977 per una sèrie de persones avui ja jubilades. Bé, em sembla que encara hi ha en actiu un dels responsables (si no s'ha jubilat recentment). Però gairebé quatre dècades després, aquell repte tecnològic segueix ben viu. Molt s'ha dit, des de qualsevol línia filosòfica o de pensament sobre la repercussió dels nostres actes. Ara, la Voyager ens segueix parlant de constància (mecànica, però constància) i de perdurabilitat de la decisió d'una colla de científics i de tot un equip de treball interdisciplinari. I és que, un cop més, la nostra feina -els nostres fets- ens depassen i no tenim cap certesa de fins on arribaran ni sobre què ens retornaran. Siguem-ne conscients sempre.