Si la normalitat és tornar a les rutines de sempre, no hi ha dubte que estem tornant a la normalitat. Bé, a una estranyíssima normalitat de balls de sigles i de noms que auguren la batalla electoral. I com acostuma a passar, no fora estrany que el nom amagués la cosa, que les sigles, coalicions i candidats amaguin els objectius i les estratègies i, encara més, que amaguin o dissimulin el fet que hem perdut les institucions, l'autogovern i les llibertats com fa més de quaranta anys, i encara ningú no gosa dir fins quan.
Ens trobem a les portes d'una campanya electoral atípica i que serà manipulada des de tot arreu per demostrar que no som ningú, que som incapaços d'entendre'ns o, més encara, de governar-nos, i que ja ens està bé tot el que ens passa. Una campanya en què milions de persones tenen unes esperances determinades, alimentades fins ara des dels partits, per amb uns resultats que coneixem prou. De moment, les esperances segueixen intactes, però com materialitzar-les, si realment són materialitzables, és la pregunta que ningú respon. Potser quan tothom s'hagi situat als tacs de sortida ho sabrem, encara que em costa tenir fe.
Molt em temo que, un cop més, les dinàmiques socials i les de la política seguiran camins diferents. La diferència respecte a altres eleccions és que en aquest cas venim de setmanes de cops, detencions i exilis i no, no ens resignem a fer un salt enrere de quatre dècades en el temps i tornar a la nostàlgica graella de sortida. No ho mereixem, ni els que s'estan deixant físicament la llibertat pel camí, tampoc. A veure si per una vegada els noms fan la cosa, perquè ara mateix tot fa una certa olor de desconcert i d'abandonament. Tant de bo no sigui així.