Ja ha arribat el maig, primavera en tota la seva esplendor, cada dia un raig, mes de Maria... i també la cita de cada any amb els exàmens de català, tota una anomalia social i lingüística que resisteix el pas dels temps amb una solidesa remarcable.
Que no som un país normal és un fet constatable en molts aspectes, i també des del punt de vista lingüístic. No sé si és bo o no, però em costa imaginar gaires països on es mantingui, any rere any, una convocatòria massiva i universal d'exàmens per acreditar el coneixement del propi idioma, un coneixement, dit sigui de passada, que de poc serveix més enllà de les cada cop més difuses fronteres de la funció pública. Però es veu que la nostra llengua és així. Ningú no ens demanarà si sabem història, geografia o fer determinats càlculs per entrar en una borsa de treball, però sí si tenim un paper que digui quines són les nostres habilitats lingüístiques (independentment que les fem servir o no).
A risc de ser condemnat a la foguera de no sé jo quina puresa, penso que la qüestió aquesta dels exàmens de català és una mena de fòssil que anem arrossegant any rere any, sense gosar fer el pas definitiu cap a la normalitat social que suposaria, per exemple, quan sigui necessari per accedir a una determinada feina, una demostració pràctica d'habilitats comunicatives en la llengua que calgui, i prou. Però no. La revisió en profunditat d'aquesta matèria, com tantes altres, no està prevista, no sé si per la comoditat i la seguretat que aporta la rutina o si per poca alçada de mires respecte als temps que vivim i al futur.
Sigui com sigui, dissabte començarà una nova tongada de proves. Milers de persones aprovaran o suspendran, podran optar, o no, a una feina pública, i seguiran mirant la llengua pròpia com un obstacle a superar més que com un valor i com una part substancial de la pròpia existència. Mentrestant, la vida seguirà al seu ritme, bandejant, cada cop més, el català de la pràctica social espontània, potser també perquè no acabem de soltar les amarres invisibles que lliguen la pràctica de la llengua als coneixements gramaticals, i seguim mirant quin percentatge de població sap parlar, llegir o escriure el català, i poca cosa més, com a indicadors de salut sociolingüística.
Tenim una realitat anòmala i estranya, ens agradi o no. I el més greu és que l'hem assumida com a completament normal.