De tant en tant, ens descobrim a nosaltres mateixos a través dels altres. És aquesta mena d'estrany mirall que ens reflecteix el que ens ajuda a veure'ns, molt més enllà de la imatge que cadascú ens hem anat fent, tot sovint més propera al desig que a la realitat.
Un d'aquests miralls (per dir-ne d'alguna manera) són els fills. Ja sabem que els plats s'assemblen a les olles, encara que les olles, de vegades, es vulguin creure que són soperes, posem per cas, i no olles. Qui no ha tingut la sensació de veure en un fill allò de bo, o de no tan bo, que té?
Però a banda d'aquesta realitat, hi ha el temps, i el seu pas inexorable. Avui fas vint-i-cinc anys. Una bona xifra. Una xifra d'aquelles que fa gràcia recordar, i que fan goig. Avui et miro i tot i que encara puc intuir en tu aquella nena petita i inquieta, veig una dona jove, encara inquieta -afortunadament-, amb tot el futur per descobrir i per construir. Mirant-te, em recordes que sóc, m'agradi o no, cada dia més vell, però immensament feliç.
Passa un bon aniversari i que el futur sigui, com a mínim, tan generós com ho ha estat amb mi. Tan generós com tu em recordes que ha estat.