Estava jo a punt de començar a escriure sobre la nova mostra de l'imparable procés de recentralització del govern espanyol, ara posant els impostos propis en el punt de mira, quan me n'he adonat que em començava a fer mandra dedicar temps a aquesta simple anècdota (una més), quan la recentralització i el retrocés social de tres o quatre dècades ben bones és molt més general, molt més intens i, lamentablement, molt més assumit que no ens pensem.
Així és que he decidit passar del ministre Montoro i de tot el govern neocatòlic i neoconservador del qual forma part i comentar un seguit de tendències (ara "moda" està passat de moda) que em semblen especialment perilloses, des de la perspectiva de la sempre pendent i polèmica igualtat de gènere.
Tot just ara que cada vegada són més les dones amb una alta capacitat d'influència social (potser no política o econòmica, però sí social), trobem una revifalla d'activitats tradicionalment atribuïdes al gènere femení, des d'algunes fisiològicament inherents, com la lactància materna -sense entrar en les seves virtuts-, de la qual se n'ha fet pública bandera, fins altres com ara el gust pel punt i el ganxet, el patronatge (antic corte y confección), la cuina -especialment la rebosteria, tan present al model de família tradicional de les pel.lícules i sèries nordamericanes- i que avui se'ns mostren com a autèntiques icones de la modernor.
En resum, tot un seguit d'estereotips femenins que havien caigut en desús i que ara reapareixen amb força. Casualitat? neotradionalisme? senzillament masclisme institucionalitzat? Si hi afegim el paper de la dona perfecta (estèticament perfecta segons els cànons de cada moment) i sovint decorativa que no ha desaparegut mai i hi sumem les no poques veus que tornen a proclamar la importància de la dona com a mare, responsable de la casa i cuidadora d'avis, ara que hi ha poca feina i sovint mal pagada, crec que, com a mínim, valia la pensar-hi uns minuts i dedicar-hi unes línies.