Comença a ser tot un clàssic periòdic de la política catalana, això de la polèmica amb el nostre himne. Queda molt lluny (o potser no tant) la inauguració dels Jocs Olímipics de 1992 i l'actitud del Rei d'Espanya mentre sonava "Els segadors", un fet que va palesar que ningú no l'havia oficialitzat com a himne nacional de Catalunya. Aquest greu error es va esmenar de manera immediata i, des d'aleshores, ja és clar -i legal- que tenim el nostre propi himne, igual com tenim la nostra bandera o les nostres institucions. Tema resolt. O no.
Han passat més de 25 anys i ara resulta que, tant si és oficial com si no, l'himne fa nosa. Almenys això és el que ha deixat clar Manuel Aviñó, president de la Federació Espanyola d'Automobilisme, que demanava fa uns dies la no presència d'"Els segadors" ni de la senyera durant les competicions de Fòrmula 1 que es facin a Montmeló. Es veu que amb la bandera espanyola i la Marxa Reial ( el "lo, lo, lo, lo, lo...") ja n'hi ha prou. I es veu que algun que altre pilot d'aquest que tributen a paradisos fiscals però que són molt patriotes i molt espanyols, espanols, espanyols, se senten incòmodes amb els nostres referents identitaris. Ara resulta que molesta allò que hi sona des de 1991, abans, fins i tot, que no tinguessim formalment himne nacional. Anem avançant.
I gairebé coincidint en el temps, un nou debat de tertulians sobre el fet que cap membre del grup parlamentari de Ciutadans canti mai l'himne quan sona al Parlament. Segons diuen és un exercici de llibertat, ja que poden cantar o no. Francament, em costa bastant imaginar un president, o presidenta, de la Generalitat, i tot el seu govern, de propina, en silenci mentre sona l'himne nacional de Catalunya en qualsevol acte oficial. Perquè hem quedat que aquesta gent aspira a governar algun dia per a tots, tots, tots els catalans, no? Però bé, així estan les coses i qui sap què ens resta encara per veure, en aquests temps de retrocés accelerat cap a la graella de sortida, o més enllà.