Ja he dit en altres ocasions que no m'agrada gens això de banalitzar la independència amb un lema de clares ressonàncies futbolístiques, però com que el que acostuma a ser important és el fons i no la forma, ahir hi vaig ser, a la manifestació de Lleida. Hi vaig ser, com el comú dels mortals, perdut enmig d'una gentada que ni cal comptar per saber que erem molts, moltíssims. Era a la fila 500, o a la 843, o a la 627, o a qualsevol altra d'anònima; a una de les moltes files de les persones sense nom i sense rostre. A una de les files on només som un punt que ocupa un espai i omple de contigut una crida. A una de les files de la gent que sap què vol, més enllà del que diguin tertulians, analistes i opinadors de tot pelatge.
Des d'aquesta i moltes altres files, no vam veure res. No vam sentir res. Només vam fer allò que calia fer segons el breu guió definit. Vam complir, vam passar calor i vam marxar, tot ignorant discursos i més discursos tan previsibles com prescindibles que tampoc no hauríem pogut seguir. De res no ens va servir la pantalla gegant, ni l'equip de sonorització, que només van donar servei a la fila zero i a unes poques de les següents. Potser és que tot plegat estava organitzat, com acostuma a passar, només per satisfer la fila zero, i perquè els seus membres miressin, babaus, les imatges que els projectaven per ajudar-los a pensar "veus com ho fem bé?" "Veus quanta gent ens segueix?", comentessin la jugada, l'exit, i es felicitessin satisfets, molt satisfets, aplaudits per una moderna cort d'aduladors.
Però des de les files anònimes, la cosa es veu diferent. Des d'aquestes files es veu la força infinita de la gent, i la seva incombustible moral de victòria. Aquestes files miren endavant només, perquè no els cal comprovar si algú els segueix. Aquestes files miren només endavant perquè és al davant, a la fila zero, on hi ha els destinataris de totes les seves mirades, amb la secreta esperança que, d'un cop per tots, aquells que en formen part es dignin a girar els ulls cap a la multitud que els reclama respostes, i aprenguin a posar els interessos de país (les raons d'estat si voleu) davant dels interessos de partit; i davant dels interessos personals, que sovint passen davant, fins i tot, dels de partit, i que queden ja massa lluny de les demandes de la població i de tot sentit de la realitat, si aquesta va més enllà de la volada gallinàcia del benefici propi. La resposta de la fila zero, però, no acaba d'arribar mai. O no per part d'aquells que més poder i més capacitat de fer tenen. Potser prou feina tenen a mirar-se entre ells o les pantalles que els posen als morros per entretenir-los. I qui dies passa anys empeny.
No sé si aquesta manca de resposta és només qüestió de poc d'interès o bé si és simple incapacitat. Si la segona possibilitat fos la correcta, el més digne seria girar els ulls enrere i buscar qui pugui escoltar i tirar endavant, tot allò que ells no saben, no poden o no volen. De ben segur que entre els milers de persones de les files anònimes hi ha noms, cares i capacitats que valdria la pena explotar. Però això no passa mai. Els ulls de la fila zero mai no saben anar gaire més lluny de la tres o quatre.
La gent sense nom i sense rostre que fa que cada crida sigui un èxit té moral infinita i hi torna, any rere any, amb la fe inquebrantable dels que no tenen res a perdre i tot a guanyar. Potser tot el contrari de molts dels que ocupen la privilegiada fila zero, per ho poden perdre tot si un dia no guanyen. I així ens va. I per molts anys, em temo. Nosaltres estem a punt i ho hem demostrat. I vosaltres?