Condemna de de tres anys i nou mesos de presó per a un jove que va llençar una ampolla contra un mosso d'esquadra, amb la cara tapada amb una bufanda. No, no és l'escena culminant de cap pel.lícula de diumenge a la tarda, és el que ha passat, a casa nostra, amb un dels nois jutjats pels enfrontaments durant el desallotjament de Can Vies.
No seré jo qui defensi la violència. Ni molt menys. Però si pensem que l'agressió va consistir en el llançament d'una ampolla que va anar a petar a l'escut d'un policia, i que totes les proves per a la condemna són les declaracions de dos dels mossos presents, la cosa no m'agrada gens i em fa tuf d'excés.
Si et poden condemnar a més de tres anys de presó per llançar un objecte durant uns aldarulls, tenint en compte que no va causar cap mena de lesió, i si acceptem que la sola paraula de dues persones, per molt policies que siguin, és prova suficient per justificar una condemna, ja podem començar a tremolar, perquè les garanties jurídiques, la presumpció d'innocència i la proporcionalitat de la justícia comencen a fer figa.
I això sense que hagi entrat en vigor el flamant acord contra el terrorisme, suposadament jihadista, de Rajoy i Sánchez, perquè ja veureu què entenen aquest parell d'estadistes per terrorisme. Al temps.
Francament, la realitat cada dia em recorda més els anys cinquanta i seixanta, quan la Guàrdia Civil només empaitava, amb tota la seva força -i qui tingui una edat sabrà que no era poca-, els lladres de gallines.