Aquesta diada tan nostra dóna molt de sí. I molt més si mirem una mica més enllà de les imatges de televisió, de premsa i dels tòpics i no tan tòpics que tots repetim any rere any.
I és que cal no oblidar tothom que fa que Sant Jordi pugui ser el que és i que tots volem que segueixi sent. Cal recordar tothom que va passar la diada rere un mostrador, despatxant llibres o roses, tothom que va treballar perquè ho tinguéssim tot a l'abast, o tothom que va dedicar hores i hores rere les càmeres, traginant cables i equips d'imatge i de so, o muntant i desmuntant escenaris i parades... En definitiva, avui, aquestes línies volen ser un record cap a tota la gent anònima que Sant Jordi, o qualsevol altra festa, o qualsevol dia, sigui possible en bones condicions. Si més no, en les condicions que cal esperar d'un país civilitzat i culte.
La nostra societat, en el fons, és un immens teatre on uns pocs ens serveixen la representació, molts en som espectadors -poc o molt actius-, però on, entre bambolines, tot un exèrcit de personatges anònims s'ocupa que tot rutlli, que tot sembli bonic i atractiu.
Val la pena aturar-nos un moment i pensar en tothom que es troba darrere de tot el que tenim, el que gaudim o el que considerem un dret. D'alguna manera es tractaria de fer una translació a qualsevol àmbit de la nostra vida d'aquella fantàstica idea de L'Auca del Senyor Esteve: "tu seràs escultor, perquè el teu pare pagarà el marbre" (cito de memòria).
Doncs això. Nosaltres fem festa, perquè algú ens la serveix. O anem al restaurant, o al bar, o a l'hospital, o al cine, o al museu... perquè sempre hi ha algú darrere de tot. I no sempre el sabem veure ni valorar. Doncs apa!, que Sant Jordi se les tingui també el drac de la indiferència (o de la invisibilitat).
