Doncs no, no era incitació a l'odi. Una altra denúncia que cau perquè un tribunal sentencia que no tenia sentit. Ara són els vuit mestres de La Seu d'Urgell, com abans han estat regidors, o professionals diversos, perquè durant mesos tothom ha estat en el punt de mira del que s'omplen la boca d'enfrontaments i divisions que ells mateixos provoquen, amb més encert o menys.
Cas tancat. Es veu que comentar l'actualitat a l'aula no és delicte d'odi. Caldria saber si generar tensions innecessàries amb acusacions falses i tendencioses sí que ho és. Han estat mesos de debats i titulars de premsa parlant d'un delicte inexistent, d'unes responsabilitats que no són reals i provant de fer mal a uns professionals que miren de fer cada dia la seva feina de la millor manera que saben. Han estat mesos d'odi desfermat per no res. Ningú demanarà perdó. Potser, de fet, no cal, perquè no hi ha perdó possible contra les ganes gratuïtes de fer mal i de crear terror en tots els àmbits de la nostra societat. No hi ha perdó possible, ni dret a l'oblit. Cal tenir memòria, molta memòria i no oblidar cap nom.
Aquest cas de La Seu no serà l'últim. En vindran més i veurem com aquest suposat risc d'enfrontament social de resultat imprevisible que auguren els profetes de l'apocalipsi, ni ha existit mai, ni se n'han sortit, de crear-lo. Vindran moltes més sentències absolutòries, molts més sobresseïments contra denúncies i acusacions sense cap fonament, però el mal -l'autèntic objectiu de tot plegat- ja estarà fet, perquè s'haurà escampat la llavor de la por a la persecució judicial o policial. Per això convé no oblidar, ni perdonar. Especialment a l'hora de decidir qui ha de dirigir el nostre país, les nostres ciutats, els nostres pobles i, sobretot, el nostre model de convivència. Nosaltres, en el fons, podem acabar decidint si ens estimem més concòrdia o odi institucional.