Ho hem vist una pila de vegades al cinema i potser tu que llegeixes aquestes línies t'hi has trobat en viu. Penso en els grups de teràpia per a persones amb determinades malalties o dependències que reconeixen en veu alta el seu problema, que expliquen els seus neguits, els seus compromisos, els seus èxits i els seus fracassos. Potser sí que dir les coses pel seu nom i en veu alta és l'única manera de començar a canviar la realitat, igual com passa amb l'amor, que també demana ser expressat de manera clara i pel seu nom per ser creïble i evident.
Ahir vam assistir a una d'aquestes sessions, però davant d'un jutge. Ahir van començar a declarar els principals acusats pel cas Palau, i vam començar a sentir en veu altra i clara noms de persones i de societats, imports, maneres de fer, percentatges... i també vam tornar aquella mena de salm inútil que ve a dir "em vaig equivocar, no tornarà a passar", que de tant repetit ja cansa i no se'l creu ningú. Ahir es va començar a manifestar una bèstia que fins ara tenia molt de rumor, de llegenda urbana fins i tot, i que ara comença a tenir rostre i forma. Benvingut sigui tot plegat si ha d'acabar servint d'alguna cosa positiva que, sense cap mena de dsí que dir les coses pel seu nom i en veu alta és l'única manera de començar a canviar la realitat, igual com passa amb la complicitat oubte, s'endurà per davant el nom i la reputació personal o política de més de quatre fins ara intocables. És el preu a pagar, la penitència inevitable.
Però no ens cal patir més del compte mentre avança aquest estrany i imprescindible exorcisme democràtic. Ahir, també ahir, el Barça va remuntar una eliminatòria impossible, amb l'èpica que sempre s'aplica a les gestes futbolístiques. El país segueix endavant, no claudica davant de cap dificultat, per insuperable que sembli, i sap donar-ho tot fins a l'últim segon, per tal d'assolir l'èxit. Ens ho vam sentir i ens ho sentirem dir molts cops aquests dies. La moral de la tropa intacta, doncs. Tot en ordre. Sort en tenim.