De vegades, l'autèntica importància de les coses no es pot valorar tant pel que són en elles mateixes com per la resposta contrària que provoquen. Deu ser alguna mena de mecamisme de reacció més o menys universal.
Som a les portes de la Via catalana per la independència i, a jutjar per les declaracions que està provocant entre tots aquells que hi estan en contra, deu apuntar a l'èxit absolut i a un element que d'alguna manera contribuirà a canviar la història del nostre país.
I és que no fa tants mesos que ningú no es prenia seriosament la voluntat real d'esdevenir un nou estat d'Europa. Només cal recordar com es va menystenir la declaració de sobirania del Parlament, a principis d'any, o com es parlava de quimeres per referir-s'hi. Però en tan poc temps, el panorama ha canviat i la cadena humana (sembla que aquesta denominació agradi més que el seu nom oficial) ja no deixa indiferent ningú. I com a mostra, alguns exemples ben recents: El moviment 12-O reclama la prohibició de la Via per violenta; Plataforma per Catalunya fa un pas més i compara els assistents amb nines inflables; Alícia Sánchez-Camacho, que dilluns proclamava que estaria amb la gent del 12-O per trencar la cadena, ara sembla que s'ho pensa i potser s'estarà a casa mirant la tele. Massa soroll si l'independentisme és cosa de quatre eixelebrats.
Però no cal patir. Ja fa dies que estem vivint tota mena de cadenes a diferents ciutats del món (una norantena), assajos diversos, propostes com la cadena fins a la Pica d'Estats, o la que està en marxa per al dia 8, de pujar l'estelada a un bon grapat de pics d'arreu del país, una proposta ideal per caminar una mica fins a algun que altre espai potser desconegut.
En resum, que l'11 de setembre es prepara una de molt, però que molt, grossa. I tothom, a hores d'ara, s'ho veu a venir.
