"Ara és demà", escrivia fa quatre dècades Miquel Martí i Pol, en una bellíssima expressió d'optimisme i de confiança en el futur. Amb els temps que corren, però, potser hauríem de reescriure les seves paraules i transformar-les en un "ara és ahir", per entendre que vivim immersos en la immediatesa i en la volubilitat de totes les coses. Entre l'una i l'altra, anem fent, amb un ull posat en el passat, a mig camí entre la memòria i la nostàlgia, i un altre ben enfocat a un futur que sovint ens costa de veure amb una mica de claredat.
Admeto que mai no hi arribat a entendre el concepte de la relativitat del temps, tal com el planteja Einstein, però el que sí que tinc clar és que la meva percepció del temps -i la de tothom, penso jo- varia en funció del moment vital que travessem o del que estiguem fent a cada moment. Com diria un altre grandíssim poeta, Gabriel Ferrater: "que lent el món. Que lenta la pena de les hores que se'n van de pressa". I és que tot és massa lent i, alhora, tot passa massa ràpid, deixant un regust de pena per allò que ja ha passat, perquè sabem que és irrecuperable.
En el fons, vivim entre l'esperança que ara és demà i que tot és possible, i la pena d'allò que ens abandona massa ràpid. Som (sóc, si voleu) així d'estranys, o potser l'expressió viva de la relativitat de tot plegat. Avui és diumenge i tot pot ser una mica diferent, intens o avorrit, segons decidim. Si sabem triar i ens hi posem, el dia passarà gairebé sense que ni ens adonem, sense cap rastre de pena poètica, ans al contrari, i ens sabrem una mica més a prop de demà, del futur que desitgem i en el qual tenim posades totes les nostres esperances.