La imatge del president Mas sol, en un escenari enorme, davant de 3000 persones (més els milers i milers que el vam seguir per televisió, no només a Catalunya), en el fons, no és gaire diferent de les que la pintura primer i la fotografia més tard ens han anat deixant de les grans revolucions socials. En aquest cas, però, hi ha un parell de diferències importants: La primera, que el líder no s'adreça a una massa furiosa que ha pres els carrers, sinó que ho fa a un públic assegut i pacífic. La segona, que aquells que l'escolten i a qui s'adreça no són ciutadans furiosos, són ciutadans de tota mena i condició que volen construir un país millor, i polítics que tenen la responsabilitat històrica de donar respostes.
No tinc cap dubte que ens trobem davant d'una autèntica revolució, però una revolució del segle XXI. I el millor del cas és que aquest cop pot anar de debò, sempre i quan tothom sàpiga estar a l'alçada. El president va dibuixar una proposta clara, possible i gens utòpica, molt allunyada de les gran proclames des dels balcons o des de damunt d'un tanc. Una proposta i un calendari prou versemblant. Que no és la millor? potser no, però caldrà plantejar-ne una alternativa més sòlida, en qualsevol cas. De tota manera, i potser per primer cop a la història, és una proposta, una crida més ben dit, a tota la societat a compartir tota la seva energia durant uns pocs mesos per demostrar al món, de manera inequívoca, que volem ser un estat independent dins del context internacional, i a aconseguir-ho. Una crida a tota la societat, insisteixo, no només als polítics, als quals es demana la generositat de permetre (que malament sona) que siguin especialistes i professionals acreditats els que ocupin alguns escons del Parlament per ajudar a dissenyar una autèntica transició nacional en les millors condicions i amb les màximes garanties d'èxit, cadascú des del seu àmbit.
La proposta és sobre la taula. Ara, els polítics tenen el deure de donar-hi resposta. Però que no oblidin mai que ells són el que són perquè nosaltres votem el que votem. I segons què faci cadascú les properes setmanes, la revolució pot ser molt més dràstica -i segurament també més inútil- del que ningú es pugui imaginar, i molt més perjudicial per a determinats interessos particulars i de partit.