Això no té remei. Fa quatre dies, com aquell que diu, que Rajoy aterrava a Catalunya amb una carpeta de promeses econòmiques i d'inversions tan coneguda (de fet fa molts anys que les promeses sempre són les mateixes) que ja no se les va creure ningú. Bé, ningú a Catalunya, que ja sabem on van a parar les bones paraules, perquè només han calgut quatre dies mal comptats perquè des d'alguna que altra comunitat autònoma d'aquesta Espanya tan solidària s'hagin alçat veus per exigir el mateix per a elles que el que es pugui donar a Catalunya. Des del Govern de Madrid ja s'ha dit que no cal patir, que hi haurà diners per a tothom i que tractes de favor ni en broma, no fos cas.
En el fons, no ens enganyem, tot es pot reduir a una simple qüestió de mentides i enveges, com en un sainet castís i mediocre. Un promet el que sap que no donarà, l'altre ja no se'n refia, i el tercer en discòrdia demana el mateix, per no ser menys. I comença l'embolic de gent que entra i que surt i de portes que s'obren i es tanquen, fins que acabem descobrint que tot era una farsa per entretenir-nos una estona, i s'abaixa el teló. Però i si provem de canviar els papers? I si és Catalunya qui demana el mateix que rep, per exemple, Extremadura? Ah!, no, calla, que això és ser insolidari. Per un moment ho havia oblidat.
Aquesta és la realitat. La resta, paraules tan buides com bones de dir. Només bones de dir, evidentment. I posats a dir, ja ho deia la meva padrina, que de bones intencions (o de paraules, com vulgueu) l'infern n'és ple. Amen.