per en 5 Setembre 2015
989 Vistes

De vegades penso que, realment, la política espanyola encara raona amb paràmetres mentals propis de l'edat mitjana, com ara que les coses es poden resoldre per la força, o que l'única manera de guanyar és matar el rei.

Si mirem qualsevol mitjà de comunicació espanyol trobem la identificació del procés d'independència amb el president Mas, una identificació convenientment animada des del govern del PP.  Imagino que pensen que desacreditar i, si cal, jutjar i condemnar Mas serà la manera més efectiva de plantar cara al seu suposat repte sobiranista.  Però s'equivoquen, encara que potser són incapaços d'anar més enllà en la seva anàlisi.  Fixem-nos només en dos detalls per a mi prou significatius. 

El primer: el president Mas, i el partit que representa, ha estat, de sempre, la mostra més clara de la política del peix al cove, de l'anar fent amb quatre quartos i del pacte permanent amb el govern de torn a Madrid.  Només una insuportable pressió popular expressada al carrer l'ha obligat a acceptar que una gran part del país vol una altra cosa i a assumir el lideratge d'aquesta demanda.  Per tant, no ens trobem davant d'un genial acudit del president, sinó de la voluntat, potser ja majoritària, de la gent.  Els catalans, de fet,  no som tan càndids com per seguir com a beneits els designis, o els deliris, de cap líder carismàtic.

El segon: la tàctica del descrèdit ja s'ha provat amb Jordi Pujol.  El resultat, a efectes de reduir l'independentisme, però, em sembla que ha estat nul.  L'afer Pujol ha sacsejat, i de quina manera, el seu partit i bona part dels tradicionals convergents pujolistes, que han vist el seu referent pel terra.  Però res més.  L'independentisme és molt més que Pujol i que Convergència, encara que alguns es neguin a veure-ho.

Però el PP (igual com la resta de partits significatius espanyols) segueix entestat en la seva estratègia de matar el rei per guanyar la guerra, sense adonar-se que cas que el president, pel motiu que fos, caigués, la realitat va molt més enllà de la seva figura i, a hores d'ara, ningú amb una mica de seny dubta que immediatament algú altre ocuparia el seu lloc, fins i tot, potser, amb encara més consens social i polític.

El procés que estem vivim ja no és ni una batalla medieval, ni una partida d'escacs, per més que no ho sàpiguen veure.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.
miquel pubill
molt ben explicat
7 Setembre 2015