La premsa d'ahir ens va obsequiar amb un article deliciós, que parla de la situació de Lleida, dels seu alcalde i de com una determinada manera d'entendre la política i l'exercici del poder van configurar una determinada manera de viure i de pensar. L'article, per a tothom que conegui Lleida, és una anàlisi finíssima de la realitat, més enllà dels titulars habituals i dels lemes. Per a qui no la conegui, com acostuma a passar, l'anècdota localista dona pas a la categoria nacional i, si voleu, estatal, d'un estil de fer i de governar en què quaranta anys de democràcia han seguit a quaranta de dictadura.
El nostre és un país que va voler canviar-ho tot sense canviar res. Trencar amb el passat sense trencar res, i ja sabem que no es pot fer una truita sense trencar els ous. Podem fer totes les receptes que vulgueu, totes les tesis que ens vinguin de gust i donar tants consells com calguin sobre el punt de sal, la temperatura de cocció, o el que vulgueu, però una truita no la farem mai de la vida.
Una mica això és el que ha passat a la nostra societat. Hem volgut ser demòcrates, d'esquerres, socialistes fins i tot, sense trencar, ni mentalment de fet, amb el passat franquista. I així ens va. Recomano la lectura d'aquest article sobre Lleida perquè, entre altres coses, ha propiciat una encesa defensa de la manera de fer a Lérida (la toponímia per a segons qui no ha canviat) per part d'un altre diari, l'ABC. Molt significatiu que un dels bucs insígnia de la flota editorial neofranquista faci bandera de la manera de governar d'un ajuntament dit socialista. Insisteixo, llegim l'article i anem una mica més enllà del dibuix local. El panorama que hi podem descobrir fa feredat.