El cert és que ja ens ho imaginàvem, però ara la cosa es posa per escrit amb tota la seva cruesa. La pobresa és hereditària. Els nens pobres seran adolescents pobres i adults pobres, tot perpetuant una situació d'exclusió social que hauria d'avergonyir els seus responsables.
Ni ascensors socials ni històries. Misèria crida misèria i perpetua misèria. Els nens més desafavorits -i les dades a Catalunya ja se situen per sobre del 20%- fracassaran a l'escola, perquè el sistema educatiu i les seves mancances no atenen com caldria aquests alumnes. L'única esperança és superar el nivell de formació dels pares, creuar els dits i gairebé esperar un miracle.
Aquesta és la nostra societat del futur, la que estem construint -o destruint- avui mateix. Que no ens venguin contes de fades. O es dediquen els recursos que calen per educar els nens amb menys possibilitats, o seguirem generant bosses immenses de marginació social adolescent i adulta. Però no sembla que aquesta sigui la prioritat.
Sempre és bo saber la realitat, per crua que resulti, si més no perquè no ens puguin enganyar amb tota mena de promeses i de xifres que només pretenen maquillar una realitat duríssima que sembla que no els importa gaire, als responsables polítics; aquells que decideixen quan i on s'han de dedicar els diners i que tot sovint viuen d'esquena a allò que passa tot just a l'altra banda del carrer, refugiats en un autèntic món paral.lel, amb escoles, hospitals, feines, cases, barris... a banda, des d'on dissenyen un demà profundament injust.