Diuen que les comparacions sempre són odioses. De vegades, fins i tot, poden ser especialment cruels. Segurament aquest és el cas dels discursos de Felip VI, dimarts, i de Carles Puigdemont, ahir. No cal entrar en cap anàlisi exhaustiva, que prou que se'n faran, però sí que m'agradaria remarcar algun petit detall, per a mi prou significatiu.
El president va parlar dempeus, amb un fons auster, format només per una porta oberta, per on havia aparegut, i per una única bandera. El seu missatge va tenir un to tranquil, calmat, segur, i amb un contingut molt clar: cal escoltar la veu de milions de persones que se senten ignorades, cal saber escoltar la voluntat majoritària d'un país i cal saber trobar una mediació que faciliti l'entesa i una solució vàlida per a tothom.
El missatge no pot ser més clar. També ho va ser, de fet, el del monarca: sotmetiment a qualsevol preu. Aquesta és la gran diferència, la que separa l'art del diàleg i de la democràcia, de la mera imposició autoritària.
Un detall gens menor, finalment. Puigdemont va transmetre proximitat i credibilitat en tot moment. El Rei, un posat encarcarat i fred, fins i tot distant, segurament com deu correspondre a un monarca.
I una constatació per acabar. Si entre les paraules de dimarts ressonava el darrerament tan lamentable "a por ellos", de manera implícita, ahir, el president, no va tenir cap inconvenient deixar anar, directament i sense espai per a interpretacions, un contundent "així, no", que ens va transportar, per un moment, a la paròdia del periodista Josep Pedrerol, que en fa el Krakòvia, de TV3. La diferència entre dues expressions manllevades del registre esportiu més popular, també és significativa.