Ha plogut. I com passa de vegades, ha plogut malament. Massa aigua en poca estona, massa vent, i el rastre de botigues inundades, de coses fetes malbé, d'aigua entrant i sortint per allà on no toca, i d'impotència davant de les forces de la natura, que sembla que juguin a superar-nos sempre que els ve de gust.
Però amb la darrera gota del temporal -o fins i tot mentre cau- apareixen unes altres forces: la voluntat de fer-hi front, les ganes de refer allò que s'ha destruït i l'afany de superació de tota adversitat. Així, a les poques hores d'un aiguat, les ciutats recuperen la seva fesomia habitual, les botigues tornen a obrir, l'aigua ha desaparegut d'allà on mai no hauria hagut de ser i, indefectiblement, el sol torna a lluir.
L'estiu i les seves tronades ens recorden que viure no és garantia de res. Que la calma, com la calor d'agost, dura el que dura, i no més. Que els problemes mai no ens deixaran del tot, sigui en forma de malaltia, d'atur, de solitud... però també ens recorden que si bé no podem anar contra els elements, ni evitar que es girin contra nosaltres, sí que tenim la capacitat de fer-hi front i de reconstruir tot el que han pogut ensorrar, per més desiguals que siguin les forces, i per més superats que ens veiem de vegades. És qüestió de voluntat i de no defallir, per més que se'ns mullin els peus i les parets, o que se'ns despengi el sostre.