Ho reconec, mai m'han agradat els uniformes. Ni els militars, ni els escolars, ni cap, tot i que reconec que són molt útils en determinats col.lectius professionals, justament per identificar els professionals en qüestió. Però he d'admetre que si hi ha un lloc on trobo els uniformes especialment inadequats és a l'escola. Això de la faldilla per decret (cada cop més curta, si pot ser) per a les nenes em sembla impropi d'una societat que es vol lliure i que diu defensar la igualtat entre homes i dones.
I justament en una curiosa barreja d'igualtat de gènere, d'estudiants i de faldilles, vam llegir no fa gaires dies la iniciativa d'uns instituts de Nantes que van proposar als seus alumnes (nois i noies) d'anar a l'institut, un dia, amb faldilla, per denunciar el sexisme, sota el lema "ce que soulève la jupe", un lema que més que com el tradueix aquest article, que comenta la iniciativa ("el que amaga la faldilla") potser s'hauria de traduir per "el que aixeca la faldilla", i afegiria que tant en el sentit de tot el debat que desperta la iniciativa, com en el sentit més cañetista (relatiu a l'exministre Cañete) del masclisme.
És imprescindible trencar uns estereotips que dia a dia van prenent més i més força a la nostra societat. I molt especialment els que fan referència als rols masculins i femenins, perquè, a hores d'ara, el rebrot del masclisme, també entre els joves, sembla imparable; un rebrot que afavoreixen determinades línies suposadament educatives d'escoles i institut que fan bandera de la segregació per gènere, que imposen la faldilla com a uniforme femení i que perpetuen un sistema de vida de supremacia masculina, amb el suport impagable de no pocs capellans, com hem pogut veure en determinats sermons, o d'alguns exministres (i d'alguns ministres, també).
Ah! i per a aquells que defensen l'uniforme perquè així no cal pensar què cal posar als nens per anar a escola, els diria que si només tinguéssim un model de cotxe, no caldria triar, i si només hagués un model de rentadora, tot seria més fàcil, o que si només hagués un canal de televisió (cap a aquí també sembla que hi anem, a la vista de com es va reduint el nombre de canals), no caldria fer zàping. De fet, jo vaig veure aquesta societat que ens dóna totes les respostes sense que ens calgui pensar gaire, però va ser a la Romania de Ceaucescu, i no crec que sigui, precisament un bon model a imitar.
Conclusió: prenem-nos la molèstia de pensar, de raonar, de decidir i, sobretot, no caiguem en la temptació de creure'ns superiors per simples diferències anatòmiques.