per en 3 Març 2016
388 Vistes

No m'agrada gens l'espectacle d'una cambra legislativa mig buida enmig d'una sessió parlamentària.  Ahir, a Madrid, es va tornar a veure aquesta imatge durant la represa del debat d'investidura, a la tarda.  Havia de parlar el diputat Homs i el sector corresponent al PP era pràcticament buit.  La raó?  Es veu que estaven fent sobretaula després de dinar, i segurament els cafès, les copes i una previsiblement animada tertúlia els van semblar prou importants com per no anar a la feina.  Tot són prioritats.

Tampoc m'agrada un altre costum cada cop més arrelat entre els diputats populars i de Ciutadans d'abandonar els escons quan es vota segons què.  Generalment, quan es vota alguna cosa que té a veure amb la justícia històrica (ells en diuen remoure el passat) o amb la independència (ells en diuen cop d'estat).  Veure com els diputats se'n van per evitar d'haver de posicionar-se en una votació em sona a conducta de pati d'escola i a aquell prou conegut "m'enfado i ara no respiro".  Els seus actes els defineixen.

I perquè no m'agrada la manera de fer de la dreta hereva del franquisme ni la de la nova extrema dreta, tampoc no m'agrada que els diputats (i diputades, que no s'enfadin) de la CUP marxin perquè algú digui alguna cosa sobre Otegui que no és del seu gust.  Renunciar al debat a través de la paraula, justament a l'espai on la paraula ha de ser més important, el Parlament, em sembla del tot injustificat i també digne de rebequeria de pati o d'encomanament de les maneres de fer franquistes.  Ja se sap que tot s'encomana, però estaria bé que això no.

Digueu-me innocent, però encara crec que els parlaments són els llocs on es parla i es debat, on la dialèctica serveix per arribar a acords, o no, però en qualsevol cas sí per definir les normes de convivència social.  Renunciar-hi perquè no ens agrada el que sentim és tan poc admissible com no anar a la feina perquè no ens agrada el que ens hi espera.  Això no ho fem ningú, i no serà per falta de ganes en determinades ocasions.  Senyories, escoltar i, si cal, discrepar amb arguments va amb el seu sou -que paguem tots nosaltres-, així és que, a la feina, si us plau, que ja som grandets tots plegats.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.