Avui sembla obligat parlar del que va passar ara fa un any a Barcelona i a Cambrils, i de tot el que va venir després. De tota manera, resulta difícil dir res que no s'hagi dit ja. Se n'ha parlat molt, segurament massa, i tinc la sensació que s'ha fet poc, molt poc, per aclarir com vam arribar allà on vam arribar i per què va passar el que va passar. Sigui com sigui, avui em ve de gust destacar algunes qüestions encara pendents de resposta, sobre aquells lamentables fets.
- Com pot ser que els principals partits espanyols es neguin a investigar, en seu parlamentària, uns fets tan greus, però alhora corrin a posar-se a la primera fila dels actes de record? Potser la seva manca de voluntat d'arribar a la veritat els hauria d'inhabilitar per a qualsevol expressió pública de condol, no?
- Per què, a diferència de tants altres atemptats terroristes ningú va promoure cap acte popular i multitudinari de rebuig, fora de Catalunya? Cap institució, cap partit... ningú absolutament. Gran expressió de solidaritat, sense cap mena de dubtes. Potser ja era la cocció a foc lent del trist i vergonyant a por ellos?
- Ja sabem, i la història recent prou que ho demostra, que les víctimes del terrorisme massa sovint han estat instruments en mans del poder, que no ha dubtat mai a servir-se del dolor aliè per als seus fins partidistes. En aquesta ocasió, no podia ser diferent. Només cal llegir i escoltar tot el que s'ha dit les darreres setmanes per entendre que les famílies dels difunts importen ben poc, més enllà de ser el fons perfecte per a una foto.
- I sobretot, per què cada dia que passa resulten més profètiques les paraules del ministre Margallo, vaticinant que a mitjans d'agost a Catalunya passarien coses? Simple intuïció? Costa molt de creure.
Avui farà un any i hi haurà cops de colze per sortir a les imatges amb cara de circumstàncies. Avui tot serà trist, massa trist. Però demà serà un altre dia, i tothom passarà pàgina o tornarà a les seves vacances amb absoluta normalitat, menys aquells que van perdre els seus i que avui perdran, una mica més, la fe en el gènere humà, i molt especialment en la classe política, començant pel seu màxim representant i la seva testa coronada.