De tant en tant m'envaeix la sensació que vivim en un món una mica de cartró pedra, a cavall entre la grandiositat dels efectes especials del cinema, la televisió, els videojocs... i els costums, vells i nous, sobretot nous, que cal seguir, si no volem ser titllats de rarets i d'avorrits.
Ahir mateix, sense anar més lluny, vam tornar a haver de patir (o de gaudir, segons cadascú vulgui) el dia de Sant Valentí, oficialment ja, també a casa nostra, dia dels enamorats, tant si ens agrada com si no. Gairebé al mateix temps, coincidència absurda o no, les sales de cinema es van omplir de cues per veure l'enèsima adaptació de la història masclista (aquesta n'és l'única i autentica dominació) del príncep i la ventafocs de torn, adaptada als criteris de la modernor, amb vernís de sado light.
Davant d'aquest panorama, reivindico els afectes especials. Aquells afectes espontanis que no necessiten diades, ni comptes de fades, ni rutines imposades. Aquells afectes que neixen de la complicitat quotidiana, de les dificultats fins i tot; dels projectes i les il.lusions en comú. Aquells que no són de cartró pedra i pintures de colors. Aquells que són realment bonics, no que fan bonic.
Avui, ni que només sigui per portar la contrària, vull reclamar el dret a viure l'afecte, l'estima profunda, l'amor al capdavall, de manera natural, gratuïta, sincera, i sense artificis ni disfresses, per més que sigui diumenge de carnaval. Penso que val molt la pena.