Deu haver alguna mena de llei universal que defensi alguna cosa semblant a la idea que tothom és capaç de créixer fins al punt que es creu en possessió de la veritat absoluta. I és que arribat aquest moment, tot l'esforç se'n va en orris.
Això, si fa no fa, és el que li ha passat a Albert Rivera, un cop ha volgut anar personalment a fer les espanyes, de cara a les properes eleccions. El seu discurs demagògic i anticatalanista té bona venda més enllà dels nostres límits geogràfics. Fins i tot, té bona venda la seva imatge d'home jove, que no s'exalta i que parla convençut del que diu; una imatge forjada a cop de tertúlia en canals ultraconservadors. Tot plegat li ha valgut una bona expectativa de resultats electorals. Molt bona, de fet.
Però vet aquí que una cosa és la demagògia, i una altra, intentar convèncer amb alguna cosa més. Amb algun argument. Amb alguna idea. I finalment li ha arribat el moment de parlar als andalusos a Andalusia. I no se n'ha sortit, perquè a falta de res millor, ha tornat a incidir en el tòpic de l'Andalusia subsidiada incapaç de produir res de profit. I ho ha fet afirmant que ells (Ciutadans) eren allà per ensenyar-los a pescar (a treballar), amb una imatge molt, molt vella i molt, molt ofensiva.
El senyor Ribera s'ha alineat, sense aprendre res de la història, amb declaracions similars de fa un temps del senyor Duran Lleida (potser és que no són tan lluny com es pensen). Ara, ja pot anar fent-se a la idea que li espera el mateix èxit que a un altre il.lustre predecessor en això de les aventures hispanes: Miquel Roca. Us en recordeu de com va acabar la seva Operació Reformista?
