El país se'ns desfà entre els dits, enmig de la incredulitat de molts pel que està passant, de la incapacitat d'alguns per trobar respostes als reptes actuals i per la clara intenció de fer mal, de destruir, d'alguns altres, minoritaris aquí, però amb tot el poder, al marge de la nostra voluntat.
Jo acuso de la que ens està caient a sobre aquells que han fet de l'enfrontament i la divisió socials bandera i canó per atacar. Acuso aquells que volen anorrear les llengües, les cultures i les identitats. Acuso aquells que han usurpat el poder i fan i desfan al seu lliure albir, sense que ningú els hagi atorgat la capacitat per fer-ho. Acuso els que empresonen i persegueixen persones justes en base a realitats inventades per ments perverses.
Però també acuso els que posen per davant els interessos personals, tan legítims i tan justos com vulgueu -o no-, però que impedeixen avançar. També acuso els còmplices silenciosos, que per incompetència o per submissió no gosen fer allò que se s'espera dels càrrecs que ocupen. Acuso els creadors de relats i els que adapten la realitat a aquella altra realitat que voldrien. Acuso la complicitat que facilita la feina bruta.
Vivim temps durs. En poques setmanes hem vist com s'ensorrava la feina de dècades, i encara pot ser pitjor. Han desmuntat les nostre institucions, la nostra projecció exterior, la nostra policia, el nostre autogovern, el nostre patrimoni, el nostre equilibri lingüístic, el nostre sistema de protecció social, la nostra convivència ciutadana, i ara van a pels nostres mitjans de comunicació i el nostre sistema escolar. I ho fan perquè ho poden fer, perquè s'han atorgat el poder per fer-ho i perquè compten amb un bon grapat de col·laboracionistes silenciosos que els facilitaran qualsevol feina, per acció, o per omissió. Els ho estem posant tot molt fàcil. Ells van per feina, mentre nosaltres ens perdem en debats essencialistes, o en el positivisme dolç dels ineptes.