La celebració de l'11 de setembre m'ha tornat a posar al davant una activitat que sempre he trobat un tant, si més no, curiosa: l'acte institucional. I és que la major part d'actes institucionals acaben sent una mena d'espectacle privat en què polítics de tot color es presenten davant d'un petit grup d'afins per recordar qualsevol efemèride, però sempre ben lluny de la ciutadania i, en tant que poden, amb una bona presència de mitjans de comunicació, tot sovint també afins.
Dos exemples de la ciutat on visc, a propòsit de la Diada:
D'una banda, actes institucionals de les diferents institucions per separat, cadascun dels quals comptava amb un public propi, fàcilment identificable, i amb els representants dels mitjans de comunicació (més o menys, en funció de cada institució). L'objectiu final? Aconseguir uns quants segons (o minuts) de televisió i una bonica foto a la premsa, perquè la ciutadania en general pugui constatar com són de patriotes i els votin.
D'una altra banda, marxa de torxes. Multitudinària, amb una participació massiva de la ciutadania i on costava trobar algun representant de la classe política institucional. N'hi havia, però no gaires, i ara en un discret segon terme. Aquest deu ser l'acte institucional d'una institució inexistent que podríem batejar com a societat, poble, ciutadania, o com vulgueu.
És trist constatar que les institucions i els seus representants viuen en una mena de món paral.lel, ben allunyat dels ciutadans, fins i tot en dates tan assenyalades i, tot sovint, confonent partit i institució, sense cap mirament institucional, curiosament. Perquè allò d'identificar persona, partit, institució i país si cal, no és cosa del passat, lamentablement. Ni l'autocomplaença tampoc.
I el més greu és que el cas de la meva ciutat no és pas l'únic. Mireu una mica i comprovareu que l'esquema es repeteix a tota mena de viles i ciutats. Un exemple paradigmàtic? Quan les ofrenes al monument a Rafael Casanova, a Barcelona, es van començar a fer tallant tots els carrers dels voltants per evitar els crits i les increpacions dels ciutadans (curiosament sota un govern autoproclamat d'esquerres). Cal un exemple més clar de voluntat de separació per part de qui ostenta el poder? I si encara dubteu, aneu repassant els actes institucionals del Tricentenari, que n'hi hauria per sucar-hi pa.
I és que mentre la política es mogui entre el tacticisme de poca volada i l'elitisme de qui sap que mana i se sent superior, no hi haurà res a fer.