Un acte de fe era una cerimònia multitudinària que organitzava la Inquisició espanyola, en la seva època de màxima esplendor, a cavall entre els segles XV i XVI, bàsicament. El seu objectiu era provar la fe, més enllà de les simples paraules.
Els actes de fe servien com a exemple i avís a la població en general, perquè tothom es mantingués dins de les pautes de conducta pròpies de la religió catòlica en general i del tribunal de la Inquisició en particular, i comportaven un tracte degradant dels inculpats, previ a la seva execució, dit sigui de passada.
Arran del que es va viure al Congrés dimarts, no he pogut evitar recordar aquests rituals de la que ben bé podria ser l'etapa més negra de la història d'Espanya. I és que la cambra legislativa va acollir un modern acte de fe que buscava consagrar la indissoluble unitat de la pàtria i, de passada, condemnar, un cop més, qualsevol posicionament independentista.
L'acte de fe de la Inquisició sempre comptava amb un sermó (digueu-ne intervencions parlamentàries), una professió de fe col.lectiva (digueu-ne votació) i una processó pels carrers (digueu-ne compareixences als canals de televisió). Una estructura prou moderna i actual, oi? La gran diferència entre el que passava fa cinc o sis segles i ara és que dimarts l'acte va sortir bord, perquè ses senyories van ser incapaces de votar de manera unitària una declaració sobre la unitat d'Espanya, amb la qual cosa, aquest acte de fe va esdevenir un nou acte de violència i d'incapacitat (per no dir de ridícul) entre grups polítics al quals els pot la por de semblar massa iguals.
Si Torquemada alcés el cap... què no diria d'aquesta colla d'aprenents d'inquisidors. Per una vegada, la suposada víctima va sortir prou airosa, gràcies a la poca traça de qui l'havia de condemnar solemnement, un cop més. I és que ni en nom d'allò que tots juren professar saben fer les coses bé. Sort en tenim.