Ja és ben cert que els Jocs Olímpics sempre acaben sent una autèntica galeria d'imatges, d'anècdotes i, per què no dir-ho, de lliçons que val la pena retenir. Una d'aquestes va tenir lloc en una sèrie classificatòria dels 5.000 metres femenins. Una caiguda accidental de dues atletes i el gest d'ajuda i de suport mutu entre les dues que, sabent-se ja fora de tota possibilitat, l'una per l'altra, van aconseguir acabar la prova, amb unes limitacions físiques més que evidents.
En aquests temps que corren, on sembla que només valen els resultats (sovint els resultats individuals), un gest d'ajuda acaba tenint tot el sentit i acaba sent tot un referent moral. Repassem la nostra vida i mirem quants cops hem quedat fora de qualsevol cosa, per qualsevol raó, i quants cops no hem renunciat a allò que potser volíem realment només perquè les condicions no eren les òptimes. No sempre (potser mai) serem els millors en tot el que fem, ni tindrem la sort de cara, però això no implica que deixem passar les coses sempre gaudir-ne en la mesura que puguem. Competim i ambicionem tant com calgui, però pel camí no ens oblidem de viure,, malgrat tots els entrebancs.
Caure i continuar. Perdre qualsevol opció i no abandonar. Més enllà de l'esperit olímpic, aquesta és la gran lliçó de Hamblin i D'Agostino i de la seva actitud davant l'adversitat. Per cert, l'organització dels Jocs ha decidit, si el seu estat físic ho permet, que participin a la final dels 5.000 metres, en un reconeixement més que merescut a la seva actitud.