login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Orgull

De vegades, les llengües no tenen prou paraules per expressar determinades realitat, sentiments, pensaments... llavors cal inventar-ne de noves, o prendre-les d'alguna altra llengua.

Serà que avui és diumenge, o que tenim la primavera a tocar -no ho sé-, però avui trobo una mica justet el meu idioma. Necessitaria expressar alguna cosa similar a allò de la vergonya aliena, però en positiu. I no sé si "orgull aliè" és prou apropiat, però potser ja em serveix. No em val el ja conegut "sentir-se orgullós de", no. El que necessito és expressar alguna cosa més interioritzada. Igual com som capaços d'assumir com a propis els defectes dels altres i passar-ne vergonya per coses que no hem fet, voldria poder fer meva la satisfacció aliena i compartir-la, encara que no sigui mèrit propi, sinó dels altres.

Potser m'estic embolicant massa. Sigui com sigui, segur que teniu a prop gent per la qual podeu sentir aquest "orgull aliè" de què us parlo i que us fan la vida una mica més feliç. Personalment, em sento un autèntic privilegiat, en aquesta qüestió.

Comentaris (0)09-03-2014 06:54:28

Lideratge

Una de les afirmacions més habitualment compartides per tothom és que, a nivell mundial, hi ha una greu manca de líders, de personatges capaços de moure multituds i, en conseqüències, d'anar construint un món una mica millor.

No hi ha dubte que la mediocritat s'ha fet ama i senyora de l'escena política universal. Vivim a remolc d'allò que hom anomena "els mercats" i que en realitat són quatre gegantines corporacions que decideixen des de qui ha de governar a cada lloc, fins quant ha de costar una barra de pa a qualsevol lloc del món.

Curiosament, però, enmig d'aquest escenari gris, apareixen personatges que traspuen capacitat de lideratge i que són capaços d'assolir objectius aparentment impossibles. En el cas del nostre país, tenim el privilegi de comptar amb quatre digníssimes representants de què hauria de ser l'autèntic lideratge social. Venen d'àmbits prou diferents, i per tant prou complementaris, com per abastar gairebé qualsevol espai social. Estic parlant, evidentment, de Teresa Forcades, d'Ada Colau, de Muriel Casals i de Carme Forcadell, responsables últimes (o rostres visibles, si voleu), d'una enorme mobilització social en uns temps especialment tempestuosos.

Dijous vam poder assistir a una tertúlia de totes quatre a "Can Cuní". Per resumir, el potencial de lideratge d'aquestes quatre dones, basat en la intel.ligència, la capacitat comunicadora, la solidesa intel.lectual, la coherència i la credibilitat, hauria de fer pujar els colors a pràcticament tota la classe política i periodística del país, començant pel propi amfitrió d'aquesta tertúlia.

Com molt bé expressava una de les piulades que es van poder llegir durant aquest programa, és impossible trobar, avui, quatre homes, quatre catalans, amb les capacitats d'aquestes quatre dones. Farien bé els responsables polítics de començar a obrir els ulls i, de passada, les portes i finestres dels partits, perquè el perill de quedar definitivament al marge de la societat cada dia és més real. I ja ho va insinuar el propi president, no fa gaires dies, quan afirmava que se sentia més emparat per la societat que pels propis partits.

Vivim temps de canvis, i de canvis que seran molt profunds. Preparem-nos per a nous escenaris, noves estructures i, sobretot, nous noms i noves maneres de fer. El sistema polític (i de partits) actual ja no dóna més de si. I les necessitats i demandes socials es resisteixen a seguir ignorades.

Comentaris (1)08-03-2014 06:26:07

Rèquiem per la llengua

Tot el que es pugui arribar a dir a propòsit de la situació de la llengua a Catalunya, i molt especialment en relació a l'escola, comença a sonar, més o menys ben afinat, a rèquiem pel català.

Em sap greu, però fa anys que assistim a una ofensiva brutal d'extermini arreu del domini lingüístic ( a hores d'ara ja em sembla innecessari repassar tot el que s'ha fet per anorrear la nostra llengua) i no puc evitar d'establir un paral.lelisme entre el que diu un conegut poema de Martin Niemöller i la situació que estem patint.

Hem caigut en una trampa jurídica mortal, no sé si per inconsciència o per mèrits dels nostres enemics, però de la qual ens serà impossible de sortir si no és proclamant la nostra plena sobirania. Potser hauria calgut actuar abans, fins i tot, quan anàvem contemplant tot el que passava al País Valencià, a les Illes o a la Franja, segurs i confiats en la nostra capacitat per evitar una ofensiva similar a Catalunya.

Però ara ja no serveix de res reflexionar sobre el passat. La situació és la que és, el model d'escola catalana està tocat de mort -mentre seguim sota les lleis espanyoles- i, amb una escola agonitzant, el futur de la llengua, a mig termini, s'enterboleix, i de quina manera. Calen noves idees, noves maneres de fer i, segurament, noms nous per mirar d'aconseguir el que avui sembla gairebé un miracle.

I acabo aquestes quatre ratlles amb el poema al qual m'he referit anteriorment, en la seva versió catalana, amb la confiança que faci pensar una mica a qui correspongui i tingui capacitat de fer i de decidir:

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista.

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista.

Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu.

Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.

Comentaris (1)06-03-2014 12:40:09

L'Europa civilitzada

Esgarrifen les xifres de l''informe de l'Agència dels Drets Fonamentals de la Unió Europea que han anat apareixent a diferents mitjans. A tall de resum: el 5% de les dones europees han estat violades, i gairebé la meitat han patit maltractament psicològic.

Algunes dades més:

- El 33% de les dones europees han patit violència física o sexual a partir dels 15 anys. Un 22% en el cas de les dones espanyoles (un 52% a la modèlica Dinamarca, un 47% a Finlàndia...).

- En un 67% de casos d'agressió fora de la parella, l'agressió va ser feta per un home, xifra que puja al 97% en el cas d'agressió sexual.

- El 45% de les europees afirma haver estat objecte d'alguna mena d'assetjament sexual, com ara tocaments, bromes ofensives o recepció de material pornogràfic no desitjat... comportaments que encara no es veuen sempre com a assetjament.

A les portes del dia de la dona treballadora, resulta indignant constatar que un terç de les agressions es van produir en l'àmbit laboral.

Aquesta és la realitat de la civilitzada Europa. Podeu trobar informació més detallada en aquest article, o en aquest altre, que comença destacant que el 27% de les europees ha patit agressions físiques, i el 12% sexuals, abans dels 15 anys.

És urgent repensar el concepte mateix de civilització i, tot seguit, les polítiques educatives de la societat en general, així com les de la suposada protecció de les dones europees, ja que el nostre meravellós sistema legal fa que només una de cada tres víctimes, Europa -aquí moltes menys- arribi a denunciar les agressions que pateix.

Quant masclisme, encara. Quanta impunitat. I quanta tolerància.

Comentaris (2)05-03-2014 14:03:51

Debat obert?

Fa pocs dies va saltar a alguns mitjans la notícia d'un nou servei turístic de Barcelona: les visites guiades per antics sense sostre pels espais menys habituals de la ciutat.

No hi ha dubte que per a moltes persones en situació desesperada, la possibilitat d'una feina com a guia turístic és un autèntica benedicció. Des d'aquesta perspectiva, res a dir. Al contrari.

Els meus interrogants apareixen quan em demano si ha d'existir algun tipus de límit al turisme. Ja hem vist empreses que fan negoci amb turisme bèl.lic (a zones en conflicte obert, evidentment, no a espais de memòria), o amb itineraris per zones socialment desafavorides, com ara les faveles de Rio de Janeiro. Finalment, el fenomen arriba a Barcelona.

No tinc cap dubte que, com diu la dita, "en temps de guerra qualsevol forat és trinxera" o, si voleu, que en temps de crisi, qualsevol manera lícita de sortir de l'atur és legítima i digna d'aprofitar. Del que sí que tinc algun dubte (encara no resolt en cap sentit) és sobre la legitimitat ètica, o moral, o el que vulgueu, de convertir la misèria aliena en espectacle turístic.

Debat obert (si més no per a mi mateix). Res més, i sense apriorismes.

Comentaris (1)04-03-2014 10:29:58

El periodista català

Marc Marginedas ha estat alliberat. Aquesta és la gran notícia que ens va deixar el cap de setmana.

El que em va sorprendre (o potser no tant) van ser les paraules de Mariano Rajoy, en ple acte propagandístic popular a Sevilla, tot referint-se al "periodista catalán" (no li vaig sentir dir el seu nom) amb una breu referència que finalitzava amb un emotiu "Lógicamente está contento, y todo lo que vendrá a partir de ahora será mucho mejor de lo que ha vivido".

Més enllà de la buidor del missatge, m'agradaria remarcar el fet que no va dir el nom del periodista i que només s'hi va referir per la seva professió i origen. Una de dues: o no recordava el nom (serà que poc l'ha escoltat o fet servir aquests mesos de captiveri) o tant se li'n fot el nom i el que interessa és remarcar que el president d'Espanya ha aconseguit l'alliberament d'un català (això ho donaria, encara, per més que segur).

Tant en un cas com en l'altre, una manca de sensibilitat (o de respecte) absoluta. Res de nou, d'altra banda.

Comentaris (1)03-03-2014 11:20:23

Carnaval

Carnaval és sinònim de disbauxa, de disfressa, d'anonimat i de transgressió. Carnaval és aquell temps en què, per unes hores, podem jugar a ser allò que no som, però que ens agradaria.

I si, per un cop només, intentem un carnaval invers? I si per un cop ens traiem la màscara i la disfressa que ens posem cada matí per anar a la feina, per sortir al carrer, per conviure amb la parella, per parlar amb els fills, per quedar amb els amics, per saludar els veïns... i ens atrevim a mostrar-nos realment com som?

Potser aquest seria el més transgressor de tots els carnavals possibles.

Però mentre això no passa -que no passarà mai, segurament-, que cadascú es vesteixi d'allò que bonament li plagui i apa!, cap a la rua. Que són quatre dies, oi?

Comentaris (2)01-03-2014 07:25:27

Llarga vida als monopolis

Els governs de dreta i autoproclamats liberals, com ara el del PP, tradicionalment han fet bandera de la competència, com a factor positiu en l'evolució econòmica. Però tot sovint se'ls veu el llautó. Si no, a sant de què s'han de posar ara a limitar l'ús del micromecenatge, del finançament col.lectiu, si voleu?

La resposta em sembla ben simple: cal mantenir el monopoli del finançament de qualsevol projecte en mans de la banca, encara que ja faci anys que hagi tancat l'aixeta dels diners i que els pocs que deixa anar siguin a interessos indecents. Només faltaria que poguessin tirar endavant propostes culturals, negocis, iniciatives... sense els diners i la usura dels bancs. O potser, i sense abandonar la banca, encara hi ha raons més fosques?

Si algú tenia dubtes, ja sabem per a qui treballa el govern del PP. Un cop més, les seves mesures ho deixen ben clar.

Per cert, hem sabut aquesta notícia coincidint amb un informe d'una important agència de qualificació que atorgaria la màxima solvència a una Escòcia independent i pel que sembla, també a una Catalunya independent, en una nova demostració que les mentides populars només són això, mentides.

El que no són mentides, sinó més aviat un lapsus del subconscient, és la piulada de la vicepresidenta espanyola parlant de la part espanyola de l'Ebre. I és que per més que ho vulgui negar, ja treballen amb la perspectiva d'una Catalunya separada d'Espanya. D'una Catalunya a la qual, en justa resposta a la seva gosadia, cal deixar sense aigua. Aquest nou pla hidrològic és la plasmació de la vella dita: a l'enemic, ni aigua.

El dia que ens toqui viure com un país normal, haurem d'aprendre a desmuntar monopolis i mentides. Tot i que no serà fàcil. Aquí tampoc.

Comentaris (0)01-03-2014 07:12:26

La segona postguerra

Diuen alguns que cal una segona transició. Potser sí, però mentrestant, i gairebé sense adonar-nos, o sense que se n'hagi dit aixi de manera explícita, el que sí que hem passat és una segona guerra, una guerra gens convencional en què determinades grans empreses (moltes de les de la macabra foto de fa uns dies amb el príncep -autèntics senyors de la guerra-) i bancs, amb el suport i la connivència dels poders polítics, especialment dels espanyols, han lliurat contra la societat en general. El resultat d'aquesta autèntica confrontació? Un bàndol, el dels poderosos, ha guanyat i s'està -i més que s'estarà- enriquint a costa dels perdedors, els de sempre, cada cop més pobres i més vulnerables.

Us sembla que exagero? Doncs no. Ahir, els informatius de TV3, aquesta televisió que alguns voldrien muda -o silenciada- ens oferia un reportatge sobre les noves demandes dels bancs dels aliments, que ja han passat a demanar aliments que no requereixin ser cuinats. El motiu? La major part de les famílies que els necessiten ja no tenen ni llum ni gas per cuinar-los. D'això jo en dic subsistència de postguerra, i encara amb l'agreujant que les cuines econòmiques ja no existeixen. Hi ha qui en diu pobresa energètica (un eufemisme groller) o el resultat d'haver estirat més el braç que la màniga. Aquests són al bàndol dels guanyadors, són els que recomanen l'ofici de la prostitució per sortir de la misèria, els que no tenen cap mirament davant dels desnonaments que obliguen a famílies senceres a viure a dins d'un cotxe, o els que recomanen que els fills dels perdedors es deixin en adopció, . Els del que se jodan.

Aquesta és l'Espanya del Segle XXI; la dels ministres Soria, De Guindos i Montoro, la que s'autoproclama motor econòmic, la que ha superat la crisi. A mi, cada dia em recorda més la dels anys quaranta del segle passat, la que negava la massacre, la que s'embolicava sota les sotanes i encara s'enorgullia dels seus progressos.

A Catalunya també hi ha per sucar-hi pa, però les distàncies amb els governs espanyols encara són abismals. La crueltat dels vencedors, com en totes les guerres, no té mesura. I qui en rep, com en totes les postguerres, són els més febles, els que no poden ni menjar calent, i que arrossegaran totes les seves vides els estralls aquestes condicions de supervivència que estan patint.

Comentaris (1)01-03-2014 06:38:03

El poder de la memòria

Fa uns dies, l'alt comissionat per a la Marca España, Carlos Espinosa de los Monteros, ens va regalar una d'aquelles frases que diuen molt, moltíssim, amb molt poques paraules. La frase en qüestió era: "es bueno que los niños no sepan quien fue Franco".

Difícilment es poden dir més coses (i més antidemocràtiques) amb menys paraules. La resposta a la dictadura, la repressió i els crims del franquisme, segons l'alt comissionat, és l'oblit.

Si partim d'aquest principi, té tot el sentit del món que el govern del PP carregui contra la justícia universal, contra la memòria històrica i, fins i tot, que s'enfronti a l'ONU per defensar la seva negativa a investigar el franquisme, parapetat al búnker de les autèntiques lleis de punt final que es van aprovar els primers anys de la transició.

Manipular la història sempre és una excel.lent manera de manipular les voluntats de la societat. Si els defensors de l'Espanya eterna i una ho fan amb la seva, com ens hauria de sorprendre que neguin la nostra?

Més motius per sortir corrent d'aquest lloc on la resposta als crims feixistes és el silenci, l'oblit i la manipulació descarada de la història, fins i tot de la més recent i ben documentada. Com pot ser de perillosa, la memòria.

Comentaris (2)27-02-2014 09:33:38

Imatges que fan angúnia

La història ens demostra la importància de la burgesia en els processos de canvi social (de revolució, fins i tot). Per tant, la posició de la burgesia, de qualsevol país, vulguem o no, acaba sent prou important per intuir cap a on camina una societat concreta en cada moment.

Per aquest motiu, la foto dels representants del ben o mal anomenat Puente Aéreo, a Barcelona, amb el príncep Felip, justament a casa del Comte de Godó -curiós representant d'aquella curiosa noblesa espanyola sorgida de la burgesia catalana, encara no fa un segle- confesso que m'inquieta.

La imatge diu moltes coses, però abans que res ens mostra dues dotzenes d'homes (evidentment, cap dona entre el selecte grup), vestits de gris uniformitzador, com si d'una curiosa cort, més o menys provinciana, d'un príncep hereu, segurament campechano com el seu pare, es tractés.

Diu la dita castellana (molt adequada la procedència, en aquest cas) que reunión de pastores, oveja muerta. Si pensem que el gran conflicte entre l'Estat Espanyol i Catalunya, ara mateix, és polític, aquesta foto purament empresarial, on no hi ha cap representant polític ni d'una banda ni de l'altra, excepció feta del príncep i de les fosques influències sobre els governs de la resta de retratats, no pot augurar res de bo.

Per un altre cantó, si mirem la demanda majoritària de la població i la posició que ja han expressat algunes -per no dir totes- de les persones de la foto, no sembla que la cosa pinti massa bé, a banda que tenim una nova evidència de la distància creixent que cada dia separa més la ciutadania i les elits econòmiques.

Mala peça al teler, o simple estratègia? El temps ho dirà.

Comentaris (1)26-02-2014 13:12:58

Diguem-ne fanatisme

El diccionari ens diu que fanatisme és, entre altres coses, l'entusiasme excessiu a favor d'una creença. A partir d'aquesta definició crec que és totalment legítim afirmar que el ministre Fernández Díaz és un fanàtic de les seves creences. Tan fanàtic que no s'està de demostrar-nos constantment com és de fàcil passar la ratlla que separa (o que hauria de separar) el terreny d'allò que un creu i l'exercici de l'activitat professional.

La darrera mostra la tenim en la concessió a la Mare de Déu Maria Santíssima de l'Amor per la Medalla d'Or al Mèrit Policial. Per més que es vulgui justificar que els mèrits són de la confraria de la verge en qüestió, la imatge d'un ministre d'un govern d'un suposat estat aconfessional (o això diu la Constitució) condecorant una Mare de Déu, amb la més alta distinció policial, ens deixa molt seriosos dubtes sobre la qualitat democràtica (i intel.lectual, inclús) del personatge i del seu entorn.

Res a objectar des de les altes jerarquies eclesiàstiques, evidentment. Una demostració més de la bona sintonia església catòlica - Estat Espanyol. Com en els vells temps, si fa no fa. No oblidem que aquest no és el primer cop que diferents membres del govern actual parlen d'intervencions divines en favor de les seves polítiques. Es veu que de res no va servir la pregunta parlamentària d'Amaiur al Congrés, fa pocs dies.

Aquesta és la imatge que defineix l'Espanya actual, ho vulguin admetre o no. Una imatge casposa, rància i fanàtica. Cada dia ens sobren més arguments per voler ser-ne molt lluny. Com no hem de poder votar, segons la llei, si fins i tot permet condecorar una Mare de Déu?

Comentaris (1)25-02-2014 08:54:39

Mentir

Sant Agustí va identificar vuit tipus de mentides: Les que es diuen en l'ensenyament religiós, les que fan mal i no ajuden ningú, les que fan mal però ajuden algú, les que es diuen pel plaer de mentir, les que es diuen per complaure algú, les que no fan mal i ajuden algú, les que no fan mal i poden salvar la vida d'algú i les que no fan mal i protegeixen la puresa d'algú. Per la seva banda, Sant Tomàs d'Aquino reduïa la llista a tres: les útils, les humorístiques i les malicioses.

Així doncs, la mentida, des de ben antic, és diversa i, fins i tot, admissible segons la finalitat que pugui perseguir. Però situats en el Segle XXI, la mentida torna a prendre un protagonisme que potser mai no ha perdut, però que hem relativitzat, en alguns moments.

El penós espectacle de polítics mentint, incomplint promeses, amagant i destruint veritats... és moneda d'ús corrent.; tan corrent que hem arribat a admetre la mentida com a part de l'exercici de la política. També menteix la premsa, i amb quina desvergonya determinats mitjans. Però no ens és cap problema, perquè ja ho donem com a part substancial d'algunes línies editorials. Tothom menteix, o tothom amaga la veritat, si voleu. Ja no ens sorprèn. Però la pregunta és per què?

Tornem a Sant Tomàs. Per utilitat? sense cap mena de dubte, ja sigui per mantenir-se al poder, o per arribar-hi, o bé per vendre més o per guanyar audiència. Per fer broma? de tant en tant -poc-, i en contextos molt informals. Amb intenció maliciosa? Sense cap mena de dubte. I habitualment com a complement de la primera, ja que és freqüent que aconseguir alguna cosa (utilitat) impliqui també fer mal o destruir algú altre. D'això, a Catalunya en tenim bons exemples.

I tota aquesta reflexió ve a propòsit de la gran mentida de Salvados amb motiu de l'aniversari del 23F, i de les seves finalitats. Utilitat? Indiscutiblement el fals documental ha servit per crear debat i per qüestionar veritats potser massa assumides (i per guanyar una enorme quota d'audiència, no ho oblidem). Per fer broma? Segur que també, i d'alguna manera per treure ferro (si és que es pot sense frivolitzar) a uns fets dramàtics. Per fer mal? Això ja no ho tinc tan clar, perquè a mi em va acabar semblant, el missatge de fons, una nova constatació que la veritat no la sabem (i potser no la sabrem mai) i un nou refermament de les icones de sempre (positives i negatives) d'aquells fets, contribuint, d'aquesta manera, a mantenir la veritat oficial.

Sigui com sigui, l'engany és omnipresent i prou fàcil de construir, com ens recorda Jordi Évole. El gran problema és arribar a saber quan se'ns menteix, i per què. I això és molt més complicat.

Comentaris (1)24-02-2014 10:38:28

Això només pot passar a Espanya

Això és Espanya: un lloc on un primer pas cap al desarmament d'una banda amb dècades de trajectòria criminal, supervisat per observadors internacionals, és titllat de farsa per tota la maquinària periodística de propaganda de l'Estat, al mateix temps que converteix els observadors en sospitosos d'alguna cosa, ja que se'ls cita d'urgència a l'Audiència Nacional. Encara resultarà que seran col.laboradors amb banda armada.

Costa molt (suposant que sigui possible) trobar un cas similar en qualsevol altre lloc del món. Fa l'efecte, i aquest és el drama, que no es vol que ETA desaparegui. Segurament, la situació actual és l'òptima: absència total d'atemptats, però tensió política constant promoguda pel govern, els seus mitjans afins, i algunes de les lamentablement manipulades associacions de víctimes.

Citar a l'Audiència Nacional els observadors internacionals és una provocació que només es pot entendre des de la desesperació d'un estat que es queda sense un dels seus grans arguments polítics: la persecució del terrorisme, i fa el que pot per demostrar fermesa, a risc de caure en actituds oposades a la justícia internacional. O és que cap tribunal ha cridat mai a declarar els negociadors dels diferents governs, tal del PSOE com del PP?

Davant d'aquesta realitat, contrasta el missatge de l'expresident nordamericà Bill Clinton, que alguna cosa sap de conflictes armats i dels seus processos de resolució. Segurament molta més que la d'un ministre fanàtic capaç de fer una roda de premsa per manifestar la seva oposició a un comunicat que encara no s'havia fet públic: el d'aquest primer desarmament. Una actitud prou reveladora.

Espanya s'aferra al seu enemic necessari, igual com s'entesta a intentar crear tensió social per convertir en conflicte social el pacífic procés català cap a la independència. La democràcia espanyola cada dia fa més l'efecte que no sap sobreviure sense un clima de tensió permanent, on desplegar les seves polítiques encara hereves del franquisme (i aquests darrers anys en tenim exemples a manta). Però tot sembla indicar que ara, ni en un cas ni en l'altre, se'n sortirà. Tots dos són irreversibles.

Comentaris (0)23-02-2014 07:29:34

Passió

Si hi ha alguna cosa que ens pot ajudar a descriure (i a comprendre) la joventut, els vint-i-pocs anys, per exemple, jo diria que ben bé pot ser la passió, aquesta força irrefrenable que empeny a fer les coses com si fossin les úniques possibles, o a dedicar totes les energies a qualsevol objectiu, a qualsevol il.lusió, talment com no hi hagués res més al món.

Els anys van esvaint aquest apassionament, i van portant la calma, la reflexió, la maduresa, si voleu. D'això, al capdavall, n'acabem dient experiència, i en fem valor important i socialment apreciat.

De tota manera, si volem ser honestos, qui, a una certa edat, no voldria poder tornar a estimar, a treballar, a llegir, a aprendre, a il.lusionar-se, a viure, al capdavall, amb la passió de la joventut? I és que segurament és aquesta força incontrolable la que realment fa avançar el món i assolir allò que, a priori, podia semblar impossible, tant a nivell personal com col.lectiu, tant a nivell sentimental com professional. Si mireu una mica, segur que trobareu algú així a prop vostre; i oi que encomana vida només veure'l?

Avui em ve de gust dedicar unes línies a aquelles persones que, ho admetin o no, estan obrint els ulls al món, en el seu sentit més ampli, que per això mateix viuen cada minut amb la intensitat pròpia de la joventut i que són capaces d'exaltar-se amb cada nou descobriment, d'enamorar-se de cada nova experiència, o de proclamar com a vocació de la seva vida cada nova descoberta. Només així, només amb tota aquesta rauxa meravellosa desfermada, es deu poder arribar, al cap dels anys, a una maduresa realment satisfactòria, carregada d'experiències i de saviesa.

Si us plau, intentem no deixar mai d'apassionar-nos. Perquè només amb aquestes espurnes, ni que només sigui, de passió podrem arribar a ser allò que vulguem ser, i no cap altra cosa.

Comentaris (1)22-02-2014 13:18:44

Pàgines: 12345699100101102103104116  <>