login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Qui no voldria ara una màquina del temps

De tant en tant aniria molt bé que la ciència ficció no fos ficció. Ara mateix, per exemple, em semblaria fantàstic poder tenir alguna mena de màquina del temps que ens permetés saltar-nos un mes, posem per cas.

No, no. No és que tingui cap mena d'odi nadalenc. Res més lluny dels meus pensaments. És pura mandra davant de la irresponsable exhibició de personalisme i d'inconsciència que ens estan mostrant i que em temo que ens tenen encara reservada bona part dels partits polítics, ara que toca fixar data i pregunta per a aquesta hipotètica consulta, i presentar la sol.licitud a Madrid perquè ens cedeixi la competència per organitzar un referèndum.

Si sempre he tingut dubtes sobre el nivell de la major part dels líders polítics actuals, ara aquests dubtes esdevenen una barreja de por i de desídia. I és que costa molt no tancar la ràdio o la tele quan s'arrenca a parlar qualsevol d'aquests cagadubtes habituals.

Ara mateix, fer un salt i passar directament al gener, amb totes aquestes històries resoltes i enfilades seria un enorme descans. Però ja que la ficció segueix sent ficció, només em queda fiar la nostra sort a un lideratge prou valent, capaç prescindir de qui és, ho vulguin dir o no, plenament prescindible per al nostre futur i de prioritzar el país al sobrevalorat consens.

La societat ha parlat. Bé, de fet, fa temps que no calla. Ara és l'hora de la grandesa o del cop de puny a sobre de la taula per acabar amb rutines absurdes. I és que no tinc cap dubte que aquell que sàpigui estar a l'alçada dels temps que vivim l'encertarà, i molt. I es veurà recompensat.

Esperem que el soroll i les estupideses que ens toca aguantar aquests dies siguin només conseqüència d'allò que quan el gat no hi és les rates ballen. Per cert, a veure qui acabarà sent el gat.

Comentaris (1)26-11-2013 13:40:13

La violència que no s'atura

Ahir, 25 de novembre, va ser el dia internaci0nal contra la violència de gènere i, molt lluny de millorar, tot indica que la crisi també mata d'aquesta manera.

Baixen les denúncies per violència de gènere, però continuen les morts. I la raó és que ni la dona pot fugir davant del seu maltractador, ni les administracions hi dediquen els diners que calen. El resultat, més violència, més mort i, sobretot, major assimilació del fenomen, una perillossísima tendència que creix dia a dia, especialment entre els joves que, cada cop més, identifiquen amor amb control.

La crisi, la manca de recursos per ser independent i la desesperació maten, i també al si de les famílies.

Avui, potser el millor és fer silenci per totes aquestes dones assassinades i per totes les que pateixen, amb una perspectiva de violència contínua, o de mort, en una societat que vol presumir de justa, democràtica i civilitzada. Un cop més, paraules buides.

Comentaris (2)25-11-2013 08:47:10

Compàs d'espera.

Potser pugui semblar contradictori, però enmig de l'enrenou mediàtic, social i polític d'aquests darrers mesos, a propòsit de la consulta, la pregunta i tot plegat, tinc la sensació que vivim un moment de calma tensa. D'espera.

Si mirem una mica més enllà de totes les declaracions i proclames que anem sentit, potser veurem el silenci previ a l'inici de la música, o de la tempesta. Tinc la sensació que som a les portes d'alguna cosa transcendental i irreversible. El Govern té el compromís de fixar data i pregunta per a una hipotètica consulta i, l'Estat haurà de respondre a una petició legítima, legal i democràtica. I tot el soroll actual no em sembla que sigui res més que una cortina de fum per amagar una important manca de respostes a tot plegat, una manera d'intentar fer veure que no passa res, quan el que hi ha és un autèntic compàs d'espera que ja s'acaba.

Vivim temps històricament irrepetibles i que no tenen marxa enrere. Caldrà afinar bé, no perdre els nervis i començar a actuar quan realment calgui. Ni abans, ni després. Els assaigs es van acabant i arriba l'hora de la veritat. En el termini d'un mes hauran passat moltes, moltíssimes coses, i cal mantenir el cap ben fred, tant nosaltres, els ciutadans, com aquells que han de dirigir el procés.

Comentaris (1)25-11-2013 06:29:44

Tot pot ser diferent

Durant segles i segles, aquells que han ostentat el poder, sigui sota el règim que sigui, per tal de mantenir la seva posició privilegiada, s'han entestat a intentar fer veure que el seu sistema i les seves pautes de conducta són les úniques possibles, la veritat absoluta. Aquesta manera de fer ha estat compartida per l'esglèsia, la banca, les monarquies, els dictadors, els capitalistes, els revolucionaris...

Però malgrat tot, de tant en tant, algú s'encarrega de demosatrar-nos, postser en qüestions aparentment menors, que altres maneres de fer són possibles, i indiscutiblement molt millors. Un parell d'exemples que conviden a l'optimisme o al somriure amable:

1. La sala de TAC d'un hospital infantil de New York.

2. Algunes tanques d'obres japoneses.

Si apliquéssim aquest principi d'intentar fer una mica més agradable i simpàtica la realitat a les religions, l'economia, la política, la banca, les relacions laborals, els governs, les administracions... el món, sense cap mena de dubte, seria molt millor.

De moment, però, als que vivim a ran de terra, ben a prop de la realitat, sempre ens quedarà el nostre entorn més immediat per deixar-hi entrar una mica de fantasia. I és que aquell que és capaç de fer màgica la rutina és qui fa que el món sigui un lloc més agradable. I qui té la sort de conviure-hi, un privilegiat.

Comentaris (0)23-11-2013 07:28:15

Nervis

El procés independentista està disparant els nervis d'aquells que han fet bandera de la seva oposició radical i de la defensa, amb ungles i dents, de la unitat d'Espanya, com s'ha encarregat de demostrar-nos el diputat de Ciutadans, Jorge Cañas, amb una vehement apologia del terrorisme. Sí, sí, apologia del terrorisme, ras i curt. Molt greu tractant-se d'un diputat electe per a un parlament democràtic (no d'un quintacolumnista desquiciat i fora d'època, ja sigui militar o civil, com fins ara).

Però es veu que la justícia, la fiscalia o qui correspongui és molt àgil quan es tracta de condemnar i perseguir, posem per cas, una foto del rei de cap per avall, però no té cap pressa quan es fan determinades proclames, sempre i quan les faci qui les fa, evidentment.

Per cert, el ministre de l'Interior, amb unes enigmàtiques paraules, sembla que estigui insinuant alguna mena d'intervenció subterrània en una de les estructures d'estat més sensibles (i de les poques que tenim): la nostra policia, els mossos d'esquadra. Res de nou, però, o que no fos previsible.

Cada dia és més evident el pànic d'aquells que s'oposen al nostre camí. Un pànic que tant s'expressa en forma de guerra bruta, la pròpia d'un estat que no vol deixar escapar cap parcel.la que considera seva, com de manera barroera i violenta, com alguns dels nostres diputats. Això sí, sempre en nom de la llibertat, la democràcia i la justícia. Només faltaria.

L'única sort de tot plegat és que, al nostre costat, la calma i les maneres de fer pacífiques i democràtiques segueixen sent la norma; i, al capdavall, el que ens està carregant de raó (si calia) i ajudant a teixir complicitats arreu.

Comentaris (2)22-11-2013 10:07:18

El president s'equivoca

El president Mas va qualificar el llenguatge d'Aznar, a propòsit de recuperar una llei que permetria condemnes de 5 anys de presó per convocar un referèndum, d'antic, passat de moda i tronat. Em sap greu, però aquest cop penso que el president s'equivoca, perquè tot el que destil.len les paraules de l'expresident és absolutament actual i ben vigent, a l'Espanya del PP. Mirem, si no:

Estem patint una autèntica croada per reperar l'omnipresència de la bandera espanyola arreu; el sistema educatiu i la reforma que s'està a punt d'aprovar ens retorna a les aules franquistes; l'església catòlica torna a la primera línia del discurs polític i qualifica d'immoral l'independentisme, mentre brama a favor de la unitat d'Espanya; està en marxa una reforma del sistema judicial que dificultarà, i de quina manera, l'accès a la justícia a aquells que menys tenen; l'aldaldesa de Madrid, entre altres, reclama una regulació del dret de vaga que, de fet, la faci totalment inútil; el ministre de l'Interior ha presentat una proposta que reinstaura l'estat policial i que criminalitza qualsevol actuació pública de protesta; la universitat, cada curs que passa, és més restrictiva per a aquells que tenen menys recursos (taxes, beques, Erasmus...); els mitjans de comunicació afins al règim no s'estan de cridar, dia sí i dia també, a la intervenció de la nostra autonomia i, si cal, de la mà de l'exèrcit; es fan oïdes sordes a les exigències de l'ONU de perseguir els criminals de la repressió franquista. I podríem seguir, i molt.

No president, no, les paraules d'Aznar són autèntics símbols dels temps que vivim; i el que és pitjor, estan quallant en la societat de manera ben profunda. Només cal veure com els més joves recuperen, amb absoluta normalitat, comportament masclistes i violents tan propies d'altres èpoques.

Aquesta és l'Espanya actual, la que no ens vol deixar decidir i la que accepta, sense cap rubor i en tots els àmbits, la intolerància i la repressió per la força com a valors socials.

http://joanjo.blog.cat/files/2013/11/1463064_10202302779440837_1210265041_n.jpg

Comentaris (2)20-11-2013 08:39:58

Des de l'altre costat de la taula

No sabia si aquest era el títol més adequat, o si era millor "Des de l'altre costat de la trinxera". Finalment, he optat per l'opció pacífica i dialogant.

Dit això, vull recomanar, a qui encara no el conegui, l'editorial de Vicent Partal, ahir, a Vilaweb. Crec que aquest text deixa ben clar a quina banda de la taula (o de la trinxera) s'ha situat Pere Navarro, i amb ell allò que en diu PSC. A la banda espanyola. A la mateixa que el PP i Ciutadans, sense cap mena de dubte.

I és que més enllà de les declaracions hi ha la realitat de qui consideren l'interlocutor (l'altre costat), aquell a qui se li ha de reclamar coses, i ells ens ho han deixat ben clar amb les seves paraules i amb els seves decisions. A l'altre costat de la taula de Pere Navarro hi som nosaltres, els que exigim el nostre dret a ser, a eixistir com a poble.

Bon vent i barca nova al PSC, un partit que fa quatre dies governava Catalunya i que ara és just al davant, a l'altra banda de la taula, i no per negociar res, no ens enganyem, sinó per exigir-nos una nova capitulació. Igual com fa 300 anys, tot i que ara sense bombardejos (alguna cosa hem millorat en tres segles).

Comentaris (1)19-11-2013 14:12:44

Cap a un nou mapa

Avui no es tracta de parlar de geografia, tot i que una mica sí, ni que sigui de manera indirecta, sinó de l'escenari polític d'un futur parlament d'una futura Catalunya independent. I no crec que sigui fer massa ciència ficció, perquè tot el procés que estem vivint, a propòsit d'una hipotètica i desitjada consulta, ja està dibuixant, amb molta claredat, com serà la distribució de forces en aquest nou estat.

Una de les coses que s'estan veient és que hi ha tres forces parlamentaries que aposten per mantenir la integració a Espanya, una de centredreta, una altra d'esquerra (seguint allò que ells mateixos afirmen, tot i que sigui més que discutible) i una altra sense cap altre equipatge polític que el discurs antiindependentista. PP, PSC-PSOE i Ciutadans, respectivament. Per l'altra banda, també hi ha un centredreta, una esquerra (també seguint les pròpies definicions) i una esquerra més esquerrosa: CiU, ERC i les CUP, respectivament, partidaris de la independència (o no massa refractaris, si més no). I per acabar de tancar el cercle, una formació tan indefinida que, a hores d'ara, no sabem què vol, ni on es vol situar en un hipotètic estat català: Iniciativa.

El que està clar, és que l'endemà de la independència, les tres primeres hauran de desaparèixer. Perquè quin sentit té seguir defensant una integració a Espanya, quan ja sigui efectiva la separació? El mateix es podria aplicar a iniciativa. Així doncs, el nou mapa polític català estaria presidit per CiU (o el que en quedés), ERC (si la seva natural tendència autodestructiva no ho impedeix) i les CUP. Bé, això a banda de noves forces que puguin sortit perquè, en algun lloc s'hauran de resituar molts noms insignes de la nòmina política actual que, ben segur, abraçaran la vera fe identitària quan vegin perillar llurs nòmines.

De moment, el mapa es va clarificant, cosa que sempre és d'agrair. Ara com ara, ja sabem que per constituir un nou estat, només podem comptar amb CiU, ERC i les CUP, i si algú encara creu en miracles, amb Iniciativa.

Així doncs, millor no perdre ni un minut més intentant convèncer aquells que ja estan convençuts però en sentit contrari. O algú encara pensa que la suposada ànima catalanista del PSC donarà mai senyals de vida? Les formacions de servitud espanyola ja s'han manifestat amb una claredat meridiana. Tota una pena, però una gran realitat.

Comentaris (1)19-11-2013 08:04:05

Professionalitat

Professionalitat és el que van demostrar diumenge passat uns músics damunt d'un escenari, intentant fer arribar el seu art al públic. Dita així, la cosa no seria gens diferent de qualsevol concert. Per això cal explicar una mica la situació.

La sala Cotton, de Lleida, va acollir, en horari de mitja tarda, un corcert que suposadament havia de contribuir a acostar un determinat gènere musical als més petits. Una iniciativa encomiable, perquè només si la música s'escolta i es viu en directe, pot (o no) acabar resultant una experiència agradable capaç de suscitar adhesions a la cultura musical.

La realitat va ser un espectacle caòtic de poc més d'una hora de durada en què uns músics, sense abandonar mai el somriure ni la voluntat de comunicar amb el públic, veien com la seva música quedava ofegada per la xerrameca eixordidora no de la canalla petita, que feia el seu paper, sinó per l'absoluta manca de respecte d'uns suposats adults que no van deixar, ni per un moment, de fer les seves tertúlies particulars, a crits si calia, amb una completa ignorància del que estava passant a l'escenari, amb la connivència de l'organització que no només no va fer res, absolutament res, per millorar la situació, sinó que no va tenir cap inconvenient a afegir-se a qualsevol de les tertúlies.

Quina lliçó estaven transmetent aquests pares i mares joves, modernillos i enrotllats als seus fills? El del respecte als artistes, als que treballen, als que fan la seva feina, en les pitjors condicions possibles, però amb absoluta dignitat i professionalitat? No, evidentment que no. Potser el missatge és que com que pagues una entrada tens dret a fer el que vulguis. Res a veure amb el que caldria esperar d'un públic (i d'un pare o una mare, de fet) capaç de saber estar i de fer el seu paper (suposadament educatiu, a més, en aquest cas).

Per una vegada m'agradaria, i molt, que Lleida, la meva ciutat, fos un cas aïllat i puntual, diferent d'altres ciutats del país. Així, el garrulisme cultural i aquesta absoluta manca de respecte que vam poder constatar diumenge no passaria d'anècdota desagradable.

Ah! Per si de cas a algú se li va passar, i per als que no sabeu de què parlo, els músics en qüestió eren Andrea Motis i els seus inseparables Joan Chamorro i Jordi Traver, no gens menys.

Comentaris (1)18-11-2013 09:27:34

A patades amb el futbol

Aquesta setmana passada ens ha deixat un parell de mostres clares de la inutilitat de detrminades activitats, per més que tinguin per protagonista el futbol, aquesta autèntica sacrosanta i omnipresent veritat absoluta de la nostra societat.

La primera d'aquestes barbaritats ha estat el partit de la selecció espanyola contra la Guinea d'Obiang, reconegut dictador des de 1979. Un partit gens explicat, especialment pel que fa a la seva faceta econòmica, perquè sembla que la Federació Espanyola de Futbol no intressarà ni un euro per anar-li a fer el joc (literalment) al dictador.

La segona, és l'anunci del partit de costellada (o de torronada) que Catalunya juguarà contra el combinat de Cap Verd. Cal? O més ben dit, no n'hi ha prou de fer veure que tenim selecció quan només estem parlant d'una colla de jugadors obligats a fer el numeret cada Nadal? Francament, penso que el moment de passejar una selecció virtual ja han passat, i que ara toca fer només passes sobre terra ferma. O som o no som, però no ens enganyem més, si us plau.

Dues maneres diferents de constatar que política i esport són gairebé inseparables, i més si es tracta del futbol. Espanya no sap, o no vol, trencar el seu lligam amb les dictadures (ni amb les pròpies ni amb les alienes, pel que es veu) i Catalunya no sap acabar de sortir d'una virtualitat que ja no satisfà ningú.

Per cert, Guinea Equatorial es va independitzar d'Espanya el 1968, encara amb el dictador ben viu i ben actiu, Informació per a demòcrates constitucionalistes moderns.

Comentaris (2)17-11-2013 07:54:22

Castells a l'aire

Un dels efectes de la crisi que fa anys que patim és que, a poc a poc, però de manera inexorable, ens va minant la capacitat de somiar, d'imaginar un futur millor, on la petita fantasia domèstica pot arribar a ser realitat. Aquesta capacitat de somiar, si ens ho mirem bé, tot sovint ha estat la que ens ha ajudat a progressar i a arribar allà on potser no havíem pogut ni imaginar.

El clima d'incertesa general i les limitacions econòmiques fan que arribem a pensar que la ralitat és només així i que demà, el mes que ve, l'any que ve i d'aquí a deu anys, tot serà, si fa no fa, com ara, si no pitjor. Ja no gosem somiar, perquè tot és massa difícil, massa incert, massa negre. I és que el pragmatisme i la resignació ja no ens deixen fer castells a l'aire.

Hem après a oblidar que la nostra capacitat d'imaginar i d'aconseguir un futur millor és molt més gran i molt més poderosa que les circumstàncies puntuals de cada moment, i que, com va venir a dir el poeta, voler l'impossible és la manera d'arribar al possible.

Que la crisi no ens faci abandonar la fantasia. Perquè, qualsevol dia, els petits somnis que ens han acompanyat fins ara, aquells que només poden viure en la nostra imaginació, poden tornar a ser realitat. Provem-ho.

1379680_10202311751780509_368622915_n

Comentaris (3)17-11-2013 06:52:16

Qui dóna lliçons?

Un cop més, l'ONU exigeix a Espanya que s'investigui la repressió franquista i que es persegueixen tots aquells que la van executar. I és que, pel que sembla, la modèlica transició va ser qualsevol cosa menys modèlica, perquè va deixar amagats massa cadàvers als armaris dels règim.

No cal ser gaire espabilat per pensar que el govern no en farà ni cas. Com ha de perseguir i condemnar els criminals feixistes del règim si auests que ara governen en són hereus directes? Tan hereus com els responsables de la major part de mitjans de comunicació que dia sí i dia també ens volen vendre les bondats del dictador i el suposat terrorisme que s'amaga darrere del desig de llibertat.

El silenci sobre la repressió franquista és un autèntic crit d'agonia que fa gairebé quatre dècades que s'està amagant. I durant tot aquest temps, i ara especialment, aquells que l'amaguen i que es neguen a complir el que la comunitat internacional els reclama, encara s'atreveixen a donar-nos lliçons de democràcia i a titllar-nos de nazis i feixistes.

Espanya és una democràcia amb peus de fang (i sóc prou generós dient-ne democràcia), perquè la tant lloada transició, amb tots els seus prohoms, els pares de la Constitució i el propi rey al capdavant, ha servit per intentar rentar, ben matusserament per cert, la sang de les cunetes. Tan matusserament que encara és ben visible i exigeix justícia.

Per cert, sospitós el silenci socialista davant d'aquest nou requeriment de l'ONU.

Comentaris (1)16-11-2013 06:36:18

L'únic que no podem fer és equivocar-nos

En la conjuntura històrica que estem vivint, hi ha unes poques coses que no ens podem permetre, si volem conservar la credibilitat i la imatge de poble que sap què vol i què ha de fer que fins ara ens ha caracteritzat. Una d'aquestes coses, sense cap mena de dubte, és l'amenaça explícita, i més si és impossible de complir, perquè justament, fins ara, el procés ha avançat de la manera que ho ha fet, amb la simple afirmació nacional, sense amenaces i sense anar contra ningú. Segurament aquí rau bona part del seu èxit.

I això és justament el que ha fet, Oriol Junqueras, segurament el líder que ara com ara més credibilitat estava transmetent, en amenaçar amb paralitzar Catalunya una setmana, per agredir econòmicament Espanya, i més encara, esgrimint com a argument per defensar la viabilitat de l'actuació, la capacitat de mobilització de la Via Catalana.

El senyor Junqueras es pensa que el país està com per permetre's una paralització d'una setmana? Es pensa que la seguiran uns autònoms més que ofegats? O la gran burgesia que farà el que sigui per no trecar el cordó umbilical amb el BOE? O els funcionaris, cada dia que passa més maltractats? O tots aquells que estan perdent les seves ajudes socials? O els empresaris que caminen per la corda fluixa dels impagaments?

Molt em temo que acabem de donar una sobredosi d'armament anticatalanista a tots aquells que ens volen subjugats.

No tinc cap dubte que Catalunya té instruments de pressió, fins i tot econòmica, si cal; sobretot si qui hi posa el coll és el govern i el primer partit de l'oposició, però no aquest. Si més no, no ara, ni a mig termini.

Sempre he pensat que un polític entra en decadència quan arriba al punt en què se sent intocable, es comença a situar per damunt del bé i del mal i perd absolutament el contacte amb la realitat, arropat per una cort d'aduladors i aprofitats. D'exemples de polítics que en un moment donat comencen a pixar fora del test ens en sobren, a banda i banda. Espero que això no passi justament ara, quan qualsevol error pot ser letal. Avui, ni Junqueras ni Mas no es poden permetre cap pas en fals, no ja per ells, sinó per tots nosaltres.

Comentaris (1)14-11-2013 08:10:16

El miracle de la paraula

El diccionari defineix telepatia com el “fenomen consistent en la percepció extrasensorial d’allò que una altra persona sent o pensa”.

Doncs bé, això que ens pot semblar tan esotèric o pura ficció, ara veiem que ha esdevingut el paradigma de la comunicació política segons Pere Navarro, que ha manifestat la seva oposició a la demanda del Govern d’una cesió de competències, per part del seu homòleg espanyol, per poder fer una consulta, amb l’argument que ells (els socialistes), només acceptaran una consulta acordada.

I jo em demano: com es pot acordar res si no es demana primer? Francament, no veig cap altra possibilitat que a través de la telepatia entre presidents. I no veig massa fàcil aquesta comunicació metafísica entre Mas i Rajoy (ni entre ells, ni entre ningú, de fet).

Però bé, per si algú encara ho vol intentar, ja sabem que, segons la nova teoria navarriana, es pot arribar a acords sense comunicar abans allò que es vol aconseguir. És a dir, sense obrir una via de diàleg institucional sobre alguna qüestió concreta.

Posar el carro abans que els bous o excusses de mal pagador? Què us sembla més probable? O potser només mala fe?

Sigui com sigui, avui és bon dia per recordar la fiabilitat de la paraula d’alguns. Potser així es pot entendre tot una mica millor, o acceptar interferències en una transmissió telepàtica massa primària.

Comentaris (2)13-11-2013 12:39:17

Una de contes

Vet aquí una vegada un parlament que es decidí a demanar, al govern de l'Estat que, en aplicació estricta de l'article 150.2 de la Constitució, els transferís, o cedís, o el que fos, la facultat de poder convocar una consulta que reclamava, segons diuen totes les enquestes, el 80% de la població, per tal de decidir el seu futur col.lectiu.

De fet, aquesta petició no era cap cosa extravagant, perquè el mateix procediment que ara es proposava va servir, en el seu moment, per atorgar la competència sobre el trànsit als mossos d'esquadra, sense tants escarafalls.

La petició dels representants dels ciutadans de Catalunya va arribar al Govern de l'Estat. En un exercici de democràcia exemplar, es va transferir la facultat de convocar la consulta demanada. Quin argument podria tenir ningú per oposar-hi, si ja hi havia precedents i era perfectament legal?

I es va fer la consulta, pacíficament i amb plenes garanties. I va guanyar, per majoria clara, molt clara, el sí a la independència i, a més, amb la participació massiva d'un poble que va veure recompensats, de cop, tots els seus esforços de segles.

I aquesta voluntat del poble la van ratificar les Corts Espanyoles, perquè no quedés cap dubte que era el poble espanyol, en el seu conjunt, a traves dels seus representants electes, qui donava legitimitat a allò que els catalans havien aprovat, i d'aquesta manera esvair qualsevol dubte sobre sobre l'adequació constitucional de tot el procés. Tots els estats veïns assistien meravellats a aquesta exhibició de qualitat democràtica i s'apressaven a felicitar les dues parts, per la seva intel.ligència política i pel seu escrupolós respecte a la voluntat de la ciutadania.

I Catalunya es va independitzar i va constituir un nou estat, sense haver de tocar ni una sola coma de la Constitució, perquè, al cap i la fi, aquesta norma tampoc no establia els límits territorials ni geogràfics d'Espanya.

I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, i aquest conte s'ha acabat. I tot allò que no és mentira, és veritat (encara que una veritat que s'entesten a qualificar d'inconstitucional).

Comentaris (1)12-11-2013 09:03:30

Pàgines: 123456979899100101102107  <>