login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Les beques, boges?

No, no. No vull parlar del fantàstic llibre de Tom Sharpe, sinó del ministre de les beques i les seves boges propostes, a propòsit d'aquesta despesa educativa.

Bé, de fet, no sé ni si vull parlar del ministre i les seves històries o dels comentaris que he anat sentit darrerament, o si ho vul fer, sobretot, de tota aquesta colla d'opinadors i tertulians professionals que viuen una mena de jubilació de luxe. El magnífic i mediàtic colofó d'una vida burgesa i prou acomodada, que ens volen vendre com a exemple de vida catalana.

I és que per a mi, el tema de les beques és una qüestió ideològica. Què son les beques? Jo pensava que el mecanisme que l'administració posa al servei dels estudiants que no poden pagar els seus estudis, per garantir la igualdat d'oportunitats davant d'aquells que no tenen problemes econòmics. Doncs ara es veu que no. Ara es veu que són una mena de recompensa als bons estudiants sense recursos. Només així s'entèn que tot depengui de la nota mitjana, no del nivell d'ingressos. O potser el que volen és posar un doble impediment als menys afortunats econòmicament?: primer el cost i després la nota. Així és més fàcil tenir una universitat com cal i només amb la gent que hi ha de ser, no?

Això de la nota de tall no era per accedir a uns determinats estudis? Doncs ara resulta que més ens estimem tenir les facultats plenes de paràsits amb la butxaca plena que es poden permetre el luxe de repetir el que calgui, que garantir el dret a estudiar a qui no té diners. I parlem de polítiques socials? Doncs quina sort.

És trist veure quina és la posició d'un govern sobre l'accés a la cultura, però potser encara és més trist veure pseudoperiodistes i pseudocreadors d'opinió defensant una educació elitista, amb arguments tan poc consistents com els de la columnista d'ABC que és capaç d'afirmar que hi ha alumnes que utilitzen els diners de les beques per posar-se més pit.

Beques boges? no. Les boges no són les beques. Ni les vaques. I potser no hi ha bogeria, sinó només classisme i allò tan vell dels rics a la universitat i els pobres a la formació professional. La millor manera de preservar les posicions de poder a la societat.

Comentaris (2)26-06-2013 14:27:06

I per què no?

La setmana passada vam poder llegir les declaracions de Joan Rosell, president de la CEOE, la gran patronal espanyola, mitjançant les quals afirmava que si els tribunals actuaven contra tots els empresaris igual com ho va fer amb Miguel Blesa, anirien tots a la presó.

Jo no entenc massa de qüestions bancàries, més que a nivell elemental d'usuari, evidentment; i si fa no fa el mateix d'assumptes empresarials, però que la persona que dirigeix un banc que salta pels aires deixant una legió de petits estalviadors estafats amb participacions preferents i que ha de ser rescatat amb una autèntica monstruositat de milions d'euros de diner públic (del nostre diner) encara pugui esperar que no se li reclami cap altra responsabilitat més enllà d'admetre errors de gestió, em sembla d'una barra impressionant. I què no dir dels tribunals que li donen cobertura legal.

Si per al senyor Rosell això és normal i, pel que diu, pràctica habitual entre el club empresarial que presideix, potser sí que estarien millor tots a la presó. Francament.

Si no fos pel drama de tantes famílies que va arruinar el senyor Blesa, no em semblaria gens malament que algú comencés a rodar un remake 2013 d'aquell Todos a la càrcel, de Berlanga. Amb aquests i altres personatges similars, la cosa prometria.

Comentaris (0)26-06-2013 06:29:48

Parlant de respecte

La bestiesa del dia. Bé de fa uns dies, de fet, però com que és absolutament atemporal, no ve d'aquí. Pere Navarro parla de privatitzar la celebració de l'11 de setembre perqè es vol fer una cadena humana o perquè uns mesos abans es farà el concert per la llibertat, al qual, evidentment, no hi assistirà, com cal esperar d'un espanyolista capaç d'afirmar que ell i Rubalcaba (l'amo) impediran la ruptura d'Espanya. Sort tenim dels nous salvadors de la unitat de la pàtria.

M'agradaria molt recordar-li a aquest home que el seu company de partit, aquell que va arribar a president per obra i gràcia de no vull recordar qui, va ser qui va blindar, justament cada 11 de setembre, el monument a Rafael Casanova per a ús, gaudi i autocomplaença de polítics, allunyant -segrestant, de fet- el monument de la ciutadania, per no haver d'escoltar opinions discrepants i increpacions diverses, en una meravellosa demostració de llibertat i de respecte a l'expressió social.

Francament, no em sé imaginar els organitzadors de la cadena humana obligant els catalanets a posar-se en fila per a res. Més m'imagino un acte de participació lliure (ja posats a parlar de llibertat) i respectuosa.

I és que hi ha gent que abans de parlar hauria de fer una mica de memòria. Però és clar, amb gent que fa bandera de referents tan catalans com el poemes de Miguel Hernàndez (més o menys consistents des del punt de vista literari, però no catalans -ni els cal-) no es pot esperar massa més que d'aquells que escoltaven, de sempre, Mediterraneo, de Llach.

Anem passant, que això no té remei, per més que algú encara s'hi vulgui entestar.

Comentaris (1)24-06-2013 07:33:40

De nou Sant Joan

Un any més, amb l'estricta puntualitat de les festes amb data fixa, ha tonat la nit de Sant Joan, una finestra a la fantasia i a la il.lusió, que ens convida a compartir taula i foc, a cremar tot allò negatiu que ens assetja i a emprendre el camí cap allà on volem arribar, amb la seguretat que els follets d'aquesta breu nit sabran fer-nos un cop de mà quan calgui. També és, potser per aquest mateix encant gairebé màgic, el moment més idoni per recuperar les il.lusions que el temps, l'experiència i el pragmatisme ens han fet deixar pel camí i tornar a il.lusionar-nos amb les coses senzilles. Aquelles que realment ens poden regalar una mica de felicitat. Aquelles que sabia gaudir el nen que vam ser.

I així ha estat un cop més. Amb menys o menys petards (o cap), amb més o menys fred, amb vent o sense. Finalment, allò que és essencial ha tornat a fer-se present a la llum d'una lluna rodona i encisadora. Una nova revetlla de Sant Joan, aquest any amb regust de comiat i amb aroma de canvis i de noves realitats.

Aquesta nit no ens ha calgut rodar gaire món per acabar tornant al Born i per redescobrir que un tros de fusta pot ser un tresor i que la riquesa, tot sovint, ens la pot donar una simple taula vella, com diu la cançó. Potser la mateixa taula companya inseparable de moltes nits de Sant Joan, fent un últim i meravellós servei.

Comentaris (0)24-06-2013 07:10:02

Subconscient traïdor

No és cert que els dirigents del Partit Popular sempre menteixen. De vegades, se'ls escapa la veritat, ni que sigui, molt em temo, de manera inconscient. Regellim, si no, les paraules de Soraya Sáenz de Santamaría i el seu fantàstic "ha llegado la hora del sacrificio de los políticos", a propòsit de projecte de reforma de les administracions públiques.

Servidor, que d'això de la cosa pública en comença a saber alguna cosa, sempre havia pensat que els organismes administratius eren l'instrument per donar resposta a necessitats socials concretes, en qualsevol àmbit. Innocent de mi. La vicepresidenta espanyola, sense cap rubor, parla dels organismes administratius que vol eliminar com a cosa dels polítics. Per tant, si s'eliminen, gent de partit a l'atur (o per recol.locar); i d'aquí la idea de sacrifici. Del servei públic que es deixa de prestar, ni mitja paraula. No cal.

Ara ja sabem quina és la seva idea del servei públic. Un seguit de parcel.letes de més o menys poder on progressar per mèrits partidistes. Ni més, ni menys. El cert és que mirant les nòmines d'alguns d'aquests organismes, ja teníem alguna que altra sospita, però ara ja no ens queda cap dubte. Vistes així les coses, són fàcils d'entendre totes les corrupteles, tràfic d'influències i arbitrarietats diverses que anem patint. Al capdavall, segons la seva manera de pensar, poden fer i desfer com vulguin al seu cortijo administratiu particular. Si fa no fa com Millet al Palau, vaja.

Sempre ajuda saber la veritat. Ara només ens caldria una mica més de sinceritat per part d'altres destacats dirigents que ocupen altres administracions, perquè molt em temo que la història podria no ser massa diferent.

Comentaris (0)23-06-2013 06:32:25

Meses o fogueres

Hi ha una expressió tradicional, relativa a la gestió pública, que sosté que si vols no resoldre un problema, el millor és crear una comissió.

Aquesta mena de reflexió de la saviesa política popular m'ha vingut al cap per la proliferació de comissions, grusps de treball, pactes nacionals, taules, meses i tauletes de nit que darrerament proliferent tant a nivell nacional com municipal i que em porten a pensar que ens trobem en un punt on els nostres representants no saben, no volen o no gosen fer allò que cal fer i han optat per marejar la perdiu una estona a veure si les coses se solucionen soles, cosa que de tant en tant prou que passa.

Si mirem les coses en perspectiva, ens trobem a començaments d'un segle, i si fem un cop d'ull al que ha passat en circumstàncies cronològiques similars veurem que els començaments de segle acostumen a portar canvis prou importants, i crec que aquest que vivim no serà cap excepció.

Les polítiques erràtiques dels partits que han governat les nostres institucions les quatre darreres dècades evidencien el desgast definitiu de les seves propostes. Ja que som a les portes de Sant Joan, m'atreviria a conjurar tots els esperits d'una nit misteriosa i màgica en el nostre univers col.lectiu i vaticinar canvis molt profunds en la llista i equilibris polítics a curt o mig termini. Alguna cosa s'ha acabat i alguna mena de foc d'estiu acabarà fent cendra aquesta autèntica pira política que any rere any s'ha anat aixecant.

És hora de fer foc nou sobre mobles i andròmines ja totalment inútils.

Comentaris (1)22-06-2013 06:45:25

Doble o res

Era d'esperar. Comença l'ofensiva total del PP contra les competències autonòmiques. El paraigua, el de sempre, allò d'estalviar recursos, amb la seva interpretació particular.

Fa pocs dies va ser el propi president Rajoy el que va apuntar les que segons ell són duplicitats competencials. Seguint els seus exemples, les agències meteorològiques o el síndic de greuges, ja que tots dos tenen equivalents estatals que poden fer la seva funció. Ahir mateix, aquesta mena de personatge sinistre, més propi de la ficció que de la realitat que és el ministre Montoro, donava més pistes al respecte.

Per una vegada, ajudaré a facilitar les coses als populars. Jo els proposo un parell de duplicitats que permetrien estalviar temps i molta demagògia, alhora que serivien per assolir els seus objectius reals. En el cas de Catalunya, aquestes dues duplicitats són el Govern i el Parlament. Al capdavall, si ja tenim un govern estatal i unes Corts Generals, ens podem estalviar, seguint el seu raonament, les nostres institucions. És una idea.

Ara que, ben mirat, i també per evitar duplicitats, potser el més fàcil seria esdevenir un estat propi, amb les nostres institucions no duplicades i ells que s'espabilin amb el seu puzle.

Cada cop són més barroers en les seves maneres de fer, encara que els seus objectius cada dia que passa són més clars.

Comentaris (1)21-06-2013 06:23:25

Estupidesa infinita

Va dir Einstein que hi ha dues coses que són infinites: l'univers i l'estupidesa humana, i que la primera encara estava per demostrar. El mèrit del savi és que va pronunicar aquesta sentència abans que existís el PP, la qual cosa ja li podria atribuir un nou mèrit, el de ser un autèntic visionari.

Aquesta reflexió ve a compte de la darrera aportació científica popular al món de la lingüística i que intenta demostrar que el valencià és una llengua íbera. Que aquesta gent no són gaire llegits ja fa dies que ho sabem, però d'aquí a ignorar tot el coneixement lingüístic, en el sentit més ampli del terme, hi ha un abisme. Ja és simptomàtic que aquesta tesi s'hagi de debatre al parlament, espai generador de coneixement científic per antonomàsia, i no tinc cap dubte que si no se'n surtin acabin als tribunals, on sempre els quedarà el Constitucional

Però bé, ells són així, i tot val. Fins i tot el ridicul, quan es tracta d'anar contra el català.

Ara només cal esperar a veure quan tarden els seus col.legues aragonesos a trobar una tauleta de fang de no sé jo quants segles, que demostri que Noé, per exemple, parlava lapao, i que aquesta va ser la llengua de la recontrucció de la humanitat després del diluvi. Temps al temps.

Comentaris (2)20-06-2013 06:27:05

La natura fa el seu curs

Terribles inundacions a la Val d'Aran i a mig Pirineu. Un cop més, la natura, altrament amable en aquestes contrades, ens mostra la seva cara més amarga, en forma de pluges intenses i riuades que s'emporten per davant tot allò que troben. Cases, ponts, carreteres, tot passa a ser una mena de joguina macabra en mans de l'aigua.

Els rius tornaran al seu curs aviat. Per sort, aquestes situacions acostumen a durar poc, i l'aigua donarà pas al fang, i el fang a la destrucció. I es valoraran els danys, i es calcularan les pèrdues, i començaran els debats sobre si s'hauria pogut evitar, si s'havia edificat allà on no tocava, sobre el progrés i el creixement...

Però més enllà de tot això, de tant en tant, la natura s'entesta a demostrar que la seguretat absoluta no existeix i que el risc, l'accident, la tragèdia fins i tot, són elements que formen part de les nostres vides, de manera inseparable. Per més que fem i que planifiquem, som part d'aquesta natura ara se'ns manifesta hostil.

Potser cal anar aprenent que no tenim el poder absolut del medi on vivim, ni ho podem controlar, regular i ordenar tot al nostre gust.

Des d'aquí, el meu suport a tothom que està patint les inundacions i el meu desig que tot allò que es perdi siguin només coses materials.

Comentaris (0)19-06-2013 06:36:46

Absència

Recordar, de tant en tant, és l'únic que ens queda. Recordar fets, llocs, històries, paraules, persones. La memòria, de tant en tant, és el gran bàlsam contra l'oblit, un bàlsam que ens ajuda a admetre que som qui som i que som com som, segurament, per un conjunt de circumstàncies que no sempre temin prou presents.

L'absència d'algú deixa un silenci intens a dins nostre, un espai buit que omplirem amb la memòria, amb els records, amb les imatges de tot allò que hem viscut i que se'ns enganxen de manera absolutament inseparable fins esdevenir part de nosaltres mateixos, part de la nostra realitat i de la nostra vida, que va repetint moments, sempre iguals, però sempre diferents.

Passa el temps i se'ns fa, dia a dia, una mica més present la teva absència.

Comentaris (2)18-06-2013 06:36:58

Res de nou a la vista

Comença una nova setmana, i res no fa pensar que ajudi a sortir d'aquest bucle immens en què ens trobem. Una setmana més per dubtar si realment anem a algun lloc (diguem-ne Ítaca, independència o com vulguem), per pensar que som un país normal perquè tenim corrupció com els veïns, per dubtar d'aquella llum al final del túnel (versió pepera dels brots verds), per avorrir-nos de la omnipresència futbolística (tot i que s'han acabat les grans competicions) i les ofensives xifres que s'hi mouen, per començar a escoltar els consells de com s'han de fer les fogueres i llençar els petards, per escoltar el trist mantra de l'austeritat, per tornar a ignorar les mentides que diuen que no s'apujaran els impostos i que els pensionistes no perdran diners...

També serà una nova setmana de fer coses en què gairebé només nosaltres creiem, de pensar que mai no acabem de ser al lloc on voldríem ser, de retrobar vells coneguts o fer noves coneixences, de renegar del temps si no fa prou calor, o si en fa massa...

En fi, que comencem una setmana més sense, segurament, massa canvis a destacar. Bé, potser, no comencem res. Potser, senzillament, la vida continua, amb tot i amb tothom de sempre.

Comentaris (1)17-06-2013 06:21:17

Sensacions

Hi ha ocasions, i estic segur que tothom n'ha viscudes unes quantes al llarg de la seva vida, en què se'ns fa ben real aquella sensació de la calma abans de la tempesta. Acostuma a passar just abans d'algun fet especialment rellevant, ja sigui per bé o per mal.

Avui sento una mica aquesta mateixa sensació perquè sé que sóc a les portes d'una setmana prou atapeïda on passaran coses que fa temps que s'estan coient, i que per tant poden ser prou satisfactòries, però que m'impediran de fer altres coses i ser amb altres persones amb qui voldira compartir més aquests dies.

Davant d'aquesta situació, prendre distància, oblidar una estona tot el que ha d'arribar i gaudir d'aquest estiu que se'ns ha tirat a sobre amb la persona que estimes és, sense cap mena de dubtes, la millor de les estratègies. I això miraré de fer.

Avui, em sento doblement satisfet: d'una banda pel luxe de poder sentir aquest sensació, que indica que encara hi ha coses que tenen sentit i, d'una altra, perquè tinc amb qui ocupar aquesta calma d'abans de la tempesta i aconseguir que sigui, com diu el poeta, el silenci que precedeix el cant.

Passeu un bon diumenge.

.

Comentaris (1)16-06-2013 06:59:12

I no passa res

Cada dia que passa tinc més clar que les autoritats (per dir-ne d'alguna manera) espanyoles poden fer el que vulguin i dir el que vulguin i aquí no passa res. Absolutament res. Aquesta deu ser una de tantes diferències entre representar un estat i representar un país, i si no, que li diguin a tots els catalans que han hagut de demanar perdó gairebé de genolls per qualsevol mena d'incontinència verbal que ha pogut molestar els amos de Madrid.

Ara és la delegada del Govern espanyol a Lleida, Imma Manso, qui es despenja, ben flanquejada per la Guàrdia Civil, afirmant que les darreres batudes que ha dirigit no eren per buscar delinqüents sinó immigrants. Fantàstic. Sempre és un consol saber que la prioritat de les forces de seguretat (¿?) espanyoles és la persecució de l'immigrant i no la del delicte. Bé, ells (i ella) sabran a qui cal protegir. O si més no, els dictats de qui estan executant.

A aquesta gent del PP els va molt bé tenir una majoria absoluta de tant en tant. Segurament és l'única manera en què són capaços de mostrar-se com realment són, una colla de franquistes xenòfobs, sense cap pudor. La claredat, en aquestes coses, sempre s'agraeix. Sobretot perquè ens ajuda a tenir més clar, si cal, qui és l'enemic. El nostre enemic de debò.

Us podeu arribar a imaginar la reacció si el màxim responsable polític dels mossos digués que fan batudes contra immigrants i no contra delinqüents? Doncs això. Però, com sempre, aquí ben calladets, no fos cas. Per cert, cap rectificació de la delegada, cap explicació, ni cap "les meves paraules s'han tret de context". Ni cal.

Comentaris (0)15-06-2013 06:28:47

De fora vindran?

Cada dia que passa tinc més clar que l'acord amb Espanya, si s'ha de produir, perquè puguem decidir què volem ser i amb qui, vindrà forçat des de fora. Mirem si no les paraules de David Cameron a propòsit del problema catalán. Perquè per més que es vulgui silenciar Cameron, la democràcia acaba sent la democràcia, i els sistemes (legals o no) amb dèficits democràtics, no deixen de ser altra cosa que això: sistemes polítics amb dèficits democràtics.

Bé, això serà així suposant que aquí sapiguem tenir un lideratge prou fort i un discurs prou clar al respecte. Un discurs totalment incompatible amb el tradicional "tot i què...". Quin mal ha fet allò del seny i la rauxa.

Ja tindria guasa que tant l'adveniment del sentit comú al govern espanyol, com del discurs útil i clar al català hagués de venir de fora. Quin nivell!

Ara bé, si és possible saber que es podrà seguir el concert de la llibertat del dia 29 de juny, en directe, des de Mont-real, abans que es confirmi que l'emetrà Televisió de Catalunya, sembla clar que si no ens donen una empenteta des de fora, ho tenim complicat.

Que cansat és viure al país del "sí però no", del "tot i què" i del "sí, però només una mica, no fos cas". I més cansat, encara, quan podem aspirar a qualsevol cosa que realment vulguem obtenir.

Comentaris (1)13-06-2013 17:13:24

Si pega, pega. I si no, pegot.

Històricament, hem pogut riure molt de la presència i venda de barrets mexicans a les botigues per a turistes que hi ha a les Rambles, per exemple. De fet, sempre havia pensat que ajudaven a construir aquella mena de tòpic hispà de tipus baixet vestit de torero, amb un barret mexicà i amb un tracuc a les mans, muntat dalt d'un cavall que, quan no cavalcava orgullós, ballava sevillanes.

Evidentment, ni rastre de cap tret diferencial català en aquest tòpic. Per sort.

Però vet aquí que Port Aventura fa un pas per actualitzar aquesta imatge absurda i presenta, a la seva cantina mexicana, un espectacle flamenc. Sant tornem-hi: una barreja de folklore mexicà i espanyol, com a essència del panhispanisme.

Potser algú hauria de demanar als grans grups inversors que hi ha darrere de Port Aventura, alguns que es volen presentar com a ben catalans, a sant de què ve aquesta novetat i, ja de passada, si és la manera d'incorporar l'espanyolisme més tòpic en un espai lúdic on, fins ara, no hi tenia lloc.

Aviat, fins i tot divertir-nos serà difícil si no sabem quadrar-nos com cal davant dels símbols d'identitat patris.

Comentaris (2)13-06-2013 06:31:24

Pàgines: 1234569596  <>