login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

La modernitat de la modernor

És força evident que Mariano Rajoy no és una persona que destaqui especialment per la seva dialèctica espontània. Si repassem les hemeroteques trobarem perles com "llueve mucho", "hay cosas que no se pueden demostrar", "todo es mentira menos alguna cosa" o "en cuanto a la segunda, ya y tal".

De tota manera, més enllà d'aquesta manca de capacitat d'improvisació discursiva, em sorprenen algunes de les solucions que proposen per a determinades intervencions públiques, els seus assessors i col.laboradors més directes. El darrer cas: "lo moderno es la unión, no la disgregación".

Anem a pams. Posar en boca d'un president, com a argument, la modernitat o no de les coses, no sembla massa consistent. I afirmar que la unió, en oposició a la disgregació, és moderna, suposa fer una afirmació que, ras i curt, no té cap base que la sustenti.

Potser és que la tropa d'acòlits del president volen revindicar la seva modernitat (i la d'un partit clarament conservador) a base de parlar, justament, de modernitat. Però això no funciona i, de fet, només provoca un nou ridícul del seu cap, el president en qüestió.

Avui val la pena, a propòsit de la modernitat segons Rajoy, recuperar aquest article del Huffington Post. Intenteu llegir-lo sense riure o sense passar vergonya (segons cadascú).

Comentaris (1)24-10-2013 10:06:59

Aprofitem l'ocasió

Fa vergonya llegir les portades, els editorials i els articles de la premsa cavernària hispànica referits a la sentència del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg sobre la "doctrina Parot". Fins aquí, però, cap sorpresa, perquè, al capdavall, sempre s'han llençat en tromba contra qualsevol cosa que considerin contrària als seus principis immutables.

El que em sobta és com han reaccionat tots aquests que fins fa dos dies ens amenaçaven amb la nostra sortida de la Unió Europea i amb l'aïllament més absolut, si Catalunya esdevenia independent. Com lliga això amb l'allau de crítiques viscerals a Europa?

Crec que és el moment d'oferir un gran pacte amb el qual tots dos hi guanyaríem força. Espanya podria demanar la sortida de la Unió Europea i fer la seva política antiterrorista (i anti-tot, de fet, a la vista dels seus constants incompliments) i Catalunya ja s'hi podria quedar, per omplir la seva vacant com a estat membre.

Segurament l'espai natural d'Espanya és el de la singularitat absoluta, al marge de tot i de tothom. Aquests europeïstes de saló han recuperat el vell eslogan, Spain is different. Nosaltres ja mirarem de ser una mica "iguals", una mica "normals" i de viure en harmonia amb l'entorn.

Comentaris (2)23-10-2013 10:34:12

Nous (i noves) terroristes

Hi ha mentalitats tan anacròniques, tan supèrbies i tan masclistes que sembla que necessitin un enemic permanent, un constant perill potencial, per justificar les seves maneres de fer i el seu caràcter absolutista, quan no dictatorial, directament.

Ara que l'enemic públic número u (i no sense raó) d'aquells que s'han erigit en salvaguarda del valors de la pàtria espanyola ha deixat les armes, els nacionalistes secesionistes -autèntic dimoni radical i perillós- han ocupat la seva vacant i, des de fa pocs dies, sembla que també les dones que protesten i es revindiquen. Tot al mateix sac. Cap problema.

Ara sabem que no només pistoles són armes. També ho són les idees (les independentistes, evidentment) i darrerament el cos humà. Només així es pot explicar la peripècia que va viure la professora de dret constitucional (fins aquí cap problema) i feminista activa (eus ací el seu perill), Mar Esquembre, a l'entrada del Congrès dels Diputats, fa pocs dies.

Per resumir: si ets dona i tens un físic més o menys agraciat, segons el criteri expert dels policies de torn que vigilen l'entrada a tan democràtica institució, pots ser tractada com una possible activista de Femen i humiliada sense cap mirament. Tot sigui per la seguretat de ses senyories.

La senyora Esquembre ja ha interposat una demanda contra Jesús Posadas, president de la digna casta institució. Massa poc. En qualsevol país amb un mínim de dignitat democràtica, algú hauria sortit a demanar disculpes immediatament o, fins i tot, hauria hagut alguna dimissió davant d'un abús d'autoritat com aquest.

De debò us agrada viure en aquest estat i sota aquest règim masclista i autoritari? A mi gens, francament.

Comentaris (1)22-10-2013 13:33:16

Assignatura pendent

Una de les assignatures pendents que té Espanya, és la restitució de la memòria dels milers de persones víctimes del franquisme. I molt em temo que serà assignatura pendent durant molts anys, perquè ja han passat governs de dreta i d'esquerra i els avenços (per dir-ne d'alguna manera) són, a hores d'ara, més que discrets.

Recordem que el govern del PP segueix negant-se a condemnar el feixisme, i que l'apologia del franquisme és pràctica habitual, i prou respectada, encara.

Avui només recomano la lectura d'aquesta notícia, que deixa prou clara la situació, per si algú encara té una visió edulcorada de tot el que va passar des del 1936. I després podem parlar de llibertat, de justícia i, fins i tot, de constitucionalitat. No abans.

Comentaris (2)20-10-2013 07:55:01

Les seves paraules els defineixen

Les paraules que va pronunciar el banquer Emilio Botín no fa gaires dies sonen a insult a la immensa majoria de la població. Em refereixo a allò d' "es un momento fantástico para España porque llega dinero de todas partes".

Aquest tipus de declaracions només es poden fer des de la pura inconsciència, per desvergonya, o amb l'altre gran, Isidre Fainer, al costat i exercint de venedor de pòcimes màgiques que ajuden a guarir qualsevol mal. En aquest cas, penso sincerament que ens trobem davant de les tres possibilitats alhora. Les seves pròpies paraules diuen ben clarament quina classe d'individus són, per si algú encara en tenia cap dubte.

M'agradaria molt, però que molt, sentir a aquest home (per cert, més que sospitós de frau a hisenda, evasió i altres activitats habituals en determinats cercles) repetir les seves paraules mirant a la cara a qualsevol de les (i dels) estudiants que per poder pagar els seus estudis universitaris, a hores d'ara ja gairebé reservats a privilegiats, s'han de dedicar a la prostitució, o a qualsevol de les persones disposades a vendre's els òrgans per poder sobreviure.

Indigna la crisi, però encara indignen més moltes declaracions dels polítics i banquers que en són, en molt gran part, responsables, quan més enllà dels suïcidis de tantes persones que es veuen desposseïdes d'un sostre on viure, hi ha tantes altres a les quals els costa un ronyó arribar a final de mes. Literalment. Que els expliquin a elles que estan sortint de la crisi i amb una economia sanejada i reforçada. Deu ser la dels banquers, perquè la resta...

Comentaris (1)20-10-2013 07:37:54

Nits de lluna plena

Diu la dita: "ni vetllis amb lluna, ni dormis amb sol". I com que la saviesa popular és realment sàvia, val la pena fer-ne cas i mirar d'amotllar una mica els nostres ritmes vitals als propis de la natura. Però vet aquí que hi ha una força més intensa que la que marca el devenir dels dies, i és la que ens convida a badar, a contemplar l'espectacle magnífic d'una lluna plena. Aleshores, qui pot no vetllar amb lluna?

Al cap i a la fi, la lluna és aquella veïna llunyana que ens agrada tant mirar quan s'engalana i se'ns mostra amb la seva fascinadora bellesa. Qui no ha caigut mai en la temptació de passar una bona estona, ulls enlaire, mirant i remirant aquesta seductora bola blanca?

I si, a més d'una bona lluna plena, tenim la sort de disposar d'un marc prou acollidor per abandonar-nos a la contemplació (un enorme claustre gòtic obert a la plana, poso per cas), les sensacions, les ombres, les imatges, els jocs de llums tènues i la màgia es multipliquen de manera exponencial. Tot es difumina, es torna diferent i nou, malgrat que sigui tan vell, i tot s'esdevé amablement hipnòtic.

Qui podria demanar gran cosa més quan, de tot plegat, se'n pot gaudir en bona companyia?

Un brindis amb cava ben fred per la iniciativa del Consorci del Turó de la Seu Vella, d'obrir el claustre les nits de lluna plena, i pels bons amics. I que durant molts anys puguem conservar la capacitat de deixar-nos anar entre tanta bellesa.

2013-10-18 22.12.08

Comentaris (1)19-10-2013 08:12:21

El pitjor enemic

Es diu sovint que el pitjor enemic, de tant en tant, el tenim a casa. O ben a la vora.

Aquesta afirmació podria ser prou encertada per al procés cap a la independència que, si res de molt gros no ho impideix, no sembla que pugui tenir retorn. Cada dia que passa fa menys por l'oposició dels grans partits espanyols (i espanyolistes), és menys important la indefinició permanent d'Iniciativa i companyia (cagadubtes majors del regne), i sonen a contes de vells a la vora del foc les prediccions apocalíptiques sobre el futur del país fora d'Espanya.

A hores d'ara, quan cada cop més i més gent va girant la seva manera de pensar cap a la imperiosa necessitat de poder decidir el nostre futur, l'autèntic enemic el tenim a casa. Primer van ser els debats interns del PSC (o del que en queda, si en queda res) i la seva obediència deguda al PSOE. I ara que sembla que la remor socialista s'ha calmat, apareixen les tensions, cada cop més insuportables, al si de CiU, una qualició que el dia que els respectius líders apliquin el sentit comú, té les hores comptades.

I és que una de les grans coses que ens està aportant tot aquest procés, és que tothom ha d'acabar prenent postura, de manera clara, si no vol ser relegat a la marginació, perquè no estan els temps per a determinades ximpleries ideològiques. Ara, gairebé només cal que CiU es defineixi inequívocament. I dic CiU, la coalició (o he de dir, el holding?).

Potser seria molt intel.ligent desfer aquest pacte polític que ja fa massa anys que va fent aigües i que tothom es posicioni allà on més còmode es trobi. Els ciutadans ho agrairem, tant per la claredat com, sobretot, perquè deixarien d'ocupar una barbaritat de temps informatiu amb baralletes que cada cop més semblen de pati d'escola, i que ja cansen, per inútils i perilloses.

Quines ganes que la nosta classe política creixi una mica mentalment i es deixi de tanta tonteria de si m'ajunten o no m'ajunten, de que si no em conten les coses o de la banalitat dels canvis de cromos. Aquests són els autèntics perills per al país, i molts els tenim a la cuina de casa.

Comentaris (1)19-10-2013 06:40:38

El darrer dimoni.

Ja tenim un altre front obert per fotre llenya als catalans radicals; és a dir, a tots els catalans: les darreres declaracions d'Albert Pla. Per cert, recomano l'entrevista sencera, que no és gaire llarga i fa de bon llegir, que ha motivat tot l'enrenou mediàtic i polític posteriors.

Pretendre que Albert Pla sigui políticament correcte és com demanar que Maria Dolores de Cospedal es dediqui al rock satànic, o que Conrad Son faci pel.lícules infantils. Tan impossible com absurd. Albert Pla és un artista provocador, igual com moltíssims artistes que, al llarg de la història i des de qualsevol lloc del món, servint-se de qualsevol disciplina, han llençat la seva crítica contra reis, banquers, comerciants, militars, religiosos... Però des de fa uns anys, Espanya (o els seus polítics) ja no tolera cap mena de provocació que tingui per destinatària la seva mil.lenària (això diuen) nació. Ho sabia molt bé Pepe Rubianes, per exemple, i ara ho sap també (si no ho sabia ja abans, que estic segur que sí) Albert Pla.

Tan difícil és entendre que una cosa és l'espectacle (potser el concepte d'art és més difícil d'entendre per a segons qui) i una altra cosa la política? Doncs es veu sí. Vivim temps de censura, i no de censura adminstrativa, precissament, en què una trajectòria professional no serveix de res, i on tot es jutja en funció de cada paraula, contextualitzada o no i, sobretot, en funció de qui la pronuncia, i d'on ve.

Abans de dir segons què a propòsit de les declaracions d'Albert Pla, recomanaria llegir, per exemple, una contra de La Vanguàrdia (mitjà gens sospitós de donar cobertura als nacionalistes enemics de la pàtria) d'ara fa poc més de quatre anys, quan la crispació política contra Catalunya no havia assolit els nivells actuals, per comprovar que Pla sempre ha estat un personatge provocador, càustic com pocs. I aquest és un dels seus mèrits, i ara el seu pecat.

Sigui com sigui, i preferències musicals i estètiques a banda, alguna cosa bona deu tenir un personatge amb un historial artístic (també en espanyol, i a Espanya) com el seu.

Comentaris (2)17-10-2013 09:49:50

De debò es pensen que és per diners?

Molt em temo que la mentalitat política madrilenya no dóna per a més i, segons la seva visió del món, tot es pot resoldre amb diners. Imagino que segons aquest principi es poden entendre reaccions com les de Leguina, afirmant que com que l'estat s'ho pot permetre, amb 9.000 milions ens poden fer callar.

Ara que ens havíem acostumat als incompliments, als pressupostos no executats i a no complir el que s'ha signat ni les sentències judicials amb la cançoneta aquella que ara hi ha altres prioritats, i que no hi ha diners per als compromisos amb catalunya, ara resulta que sí que es poden pagar 9.000 milions, però com qui dóna un caramel a un crio perquè calli.

Ni socialistes ni peperos no han entès res. Absolutament res. Si es pensen que amb l'ofec econòmic i amb la humiliació aconseguiran que ens sentim espanyols, ho tenen clar. Ells no escolten. De fet, qui sempre ha tingut el monopoli del poder, mai no escolta. I no escolten ni als seus socis més útils, com Duran, quan ja parla de declaracions unilaterals d'independència, una possibilitat cada dia més real, a la vista de l'actitud de la política madrilenya no ja contra els polítics catalans, sinó contra la voluntat del poble.

Tenen raó aquells que critiquen el document de greuges a Catalunya perquè barregen diners i sentiments. Evidentment que sí, perquè a l'estafa continuada cal afegir, i no necessàriament en aquest ordre, la voluntat constant d'humiliació. I ara vindrà una publicació de balances fiscals que farà riure, de tan manipulades com es presentaran, perquè ja sabem que els números, sotmesos a tortura (i d'això aquesta gent en sap força), diuen el que calgui.

D'on no n'hi ha... (i no parlo de diners).

Comentaris (1)17-10-2013 06:24:30

L'art. El gran desconegut.

El món de la cultura i de les arts és un món estrany, fantàstic, però alhora farcit d'aparences, quan no de papanatisme, directament. Perquè tothom estima i valora l'art. Només faltaria (especialment si es disposa d'una bona butxaca per pagar-lo).

Però vet aquí que, de tant en tant, apareixen iniciatives que haurien de fer pujar els colors a més de quatre intel.lectuals (cosa prou difícil perquè els conceptes de vergonya i d'humilitat semblen incompatibles amb aquest univers). La darrera mostra? El britànic Bansky venent la seva obra en una parada al carrer, al preu de 60 € per original. Només en va vendre tres, i segurament cap dels compradors no va ser conscient que acabava d'adquirir una obra d'art valorada en moltíssim més.

És a dir, treu un treball de Bansky a subhasta en una galeria de renom i ràpidament s'arribarà a les desenes (si no centenars) de milers d'euros. Però posa la mateixa obra en una parada de carrer i amb prou feines tindrà sortida. Segurament, al llarg del dia que Bansky va estar venent les seves creacions, molts d'aquests autodefinits amants de la pintura i de l'art en general van passar per davant de la seva parada, amb una curiosa barrega d'ignorància i indiferència, ben parapetats en el seu suposadament inqüestionable bagatge cultural.

Fa cinc anys, va ser un virtuós violinista, Joshua Bell, el que va estar tocant en una parada de metro de Washington enmig de l'anonimat, i prou ignorat pels passatgers-espectadors, en una nova demostració que, massa sovint, el lloc fa l'artista.

La nostra culta, civilitzada i cultivada societat necessita algunes quantes classes més i alguns diners (i el saber artístic que se suposa que donen) menys, a les butxaques de segons qui. I és que és molt fàcil ser intel.lectual de saló. L'accés real a la cultura és tota una altra cosa, molt més enllà de les aparences i de les postures.

Comentaris (1)15-10-2013 13:42:05

Fer anys no és bo. Diuen.

Des de ben antic, l'home ha buscat la clau de la longevitat, la pedra filosofal que pugués estalviar-nos el tràngol d'haver de morir. De moment, però, el que més s'hi assembla són els avenços de la medicina que, a poc a poc, han anat allargant l'esperança de vida de la població i la qualitat d'aquests anys guanyats. Així, gràcies a la ciència, vivim més anys, i gràcies a l'evolució de les polítiques socials, els vivim una mica millor, amb una mica més de dignitat.

Però, ves per on, ara resulta que tot allò que consideràvem avenços socials fantàstics no són altra cosa que "riscos financers". I la persona encarregada d'obrir-nos el ulls ha estat, ni més ni menys, la directora gerent del Fons Monetari Internacional, Christine Lagarde, en unes declaracions que potser ens van passar massa per alt, la setmana passada, quan el focus de totes les mirades estava centrat en les concentracions i amenaces feixistes del 12 d'octubre.

Un risc financer. No és poca cosa. Francament, considerar la longevitat (és a dir, la gent gran) una amenaça em recorda el discurs d'aquells que consideren prescindibles les persones més febles (vells inclosos) o amb qualsevol tipus d'anomalia física respecte a un determinat patró ètnic estàndard.

Ja sabem en qui pensen els grans organismes econòmics internacionals quan dissenyen les seves estratègies. I no és en nosaltres, en les persones, precisament. Necessitem encara una mostra millor de què és una política econòmica al servei del capital i d'aquells pocs que el dominen, i no de les persones?

Comença a ser molt evident la necessitat de grans canvis, si no volem fer bona aquella frase de 1949 que apareix a la pellícula Knock on any door: "viu de pressa, mor jove i llega un bonic cadàver". Potser això és el que ens volia dir la senyora Lagarde. Personalment, més m'estimaria viure amb calma i morir vell (i, posats a demanar, feliç d'haver viscut dignament).

Cada dia em cau més bé i em sembla més imprescindible aquesta gent.

Comentaris (2)14-10-2013 13:04:51

Quan es diu massa grossa, cal rectificar.

L'ús de la paraula és, a banda de mitjà de comunicació més senzill, una manera de modular allò que es vol dir, i d'adaptar el nostre discurs a la realitat que vivim o als destinataris del nostre missatge. Així, no és gens estrany veure com determinades persones que gaudeixen d'una bona repercussió mediàtica, tot sovint hagin de jugar amb les paraules per corregir el seu discurs i per evitar que resulti ridícul davant de la relitat.

El darrer exemple el tenim en dues expressions recents que ha fet ben seves Alícia Sánchez Camacho. Tot just fa un mes, s'omplia la boca amb allò de la "majoria silenciosa" que s'havia quedat a casa l'11 de setembre. Ara parla de la "Catalunya silenciosa" que va trencar el seu silenci el 12 d'octubre. Segons les seves pròpies paraules, aquells que s'entesta a abanderar ja no són ni majoria, ni silenciosa, perquè ja s'han expressat. Ara són una representació d'una majoria que no es fa encara evident. Aviat potser seran el somni (o el deliri) d'una nit d'estiu, ni que ja siguem a la tardor, per més que s'hi vulgui entestar, per bé que ja sense arguments ni massa convicció.

És tan absurd negar l'evidència com intentar vendre una plaça bastant plena (no "abarrotà") com l'expressió de la voluntat majoritària d'una societat, que ja va dir la seva tot just fa un mes. Si no se saben valorar prou bé les evidències, es corre el risc d'arribar a conclusions absurdes, només justificables des del fanatisme o des de la voluntat no voler acceptar una derrota.

Si bé doña Alícia va veure (tot i potser sense parar gaire atenció) el capítol de Barri Sèsam dedicat a l'ús de la paraula adequada i ha corregit una mica el seu discurs, tot i qu encara no prou, s'haurà de tornar a mirar el de comptar (ja siguin pastissos o manifestants) i potser, fins i tot, aquell que comenta la diferència entre "lluny" i "a prop". Així, de passada, podria adonar-se de qui té realment ben a prop. Encara que ben mirat, tot suma, oi? I és que per tal de sumar tot s'hi val.

Comentaris (1)13-10-2013 07:52:31

Al sol de tardor

El sol de tardor és aquella mena de sorpresa que cada any ens reserva una meteorologia amant de jugar amb el calendari. Quants cops no hem dit que encara farem la castanyada amb màniga curta? Tot i que encara només som a mijtans d'octubre, la tardor va prenent forma, va esgrogueint el paisatge i ens va deixant les primeres mostres de fresca, així que el sol se'n va, o quan encara no s'hi ha posat.

Tot plegat, si ens hi fixem una mica, ens mostra uns espais canviants, uns colors coneguts però sempre nous, i algun que altre racó que sempre havia estat ignorat i que, no saps ben bé perquè, de cop adquireixen una bellesa sorprenent. És el que tenen els canvis d'estació: que ens mostren una mica diferent allò que ens passa desapercebut durant la rutina de cada dia.

Aprofitar el sol de tardor, i el seu escalf amable, preludi i resistència contra el fred i la boira que vindran, és una invitació a sortir de casa, a gaudir-ne, i a assistir embadalits a totes les sorpreses que trobarem a tocar, si sabem obrir els ulls per veure-les.

I és que de vegades cal una mica de curiositat, de tafaneria i de ganes de veure més enllà del que és evident. Aleshores, les imatges més quotidianes esdevenen sorprenentment màgiques.

2013-10-12 11.00.42

Comentaris (1)13-10-2013 07:22:25

Femen

Dimecres passat, tres dones van protestar, al Congrès dels Diputats de Madrid, contra la futura llei de l'avortament que impulsa el ministre Ruiz-Gallardón, amb el tors nu. Eren tres activistes de Femen.

Més enllà de la protesta en ella mateixa, que no passa d'anècdota, em va sorprendre la reacció de diferents periodistes de la caverna mesetària, una reacció que ha anat farcida de qualificatius com ara guarrillas o exhibicionistes, i de desqualificacions apel.lant al fet que les tres dones presentaven un físic prou atractiu, argument que es va esgrimir per autodesqualificar-se com a hipotètica activista, per no tenir aquest cos.

És curiós que el cos nu d'una dona pugui servir per vendre colònia, cotxes, begudes o pneumàtics, sense que passi res, ans al contrari, però no com a eina de protesta.

Francament, no acabo d'entendre aquesta diferenciació en nom de la moral, si no és que em situo en el terreny de la pura hipocresia, allà on el problema no és la protesta amb el tors nu, sinó la simple protesta. I negar el dret a discrepar (cosa que d'un temps ençà és moneda d'ús corrent) és molt greu.

Comentaris (2)11-10-2013 17:21:11

Jorge Javier

De tant en tant, algun que altre programa de televisió encara té la virtud d'ajudar-nos a reflexionar una mica sobre les nostres vides, cosa que sempre és d'agrair, enmig de la mediocritat general de la graella televisiva. El darrer exemple el vaig tenir en el programa "El convidat", de TV3, dedicat a Jorge Javier Vázquez.

Tot i que el personatge que interpreta a la tele i els programes en què hi participa em semblen penosos i gens recomanables (tot i la seva audiència -un valor en ell mateix-), admeto que la persona em va impactar, especialment, pel que va dir en la recta final del programa, a propòsit del boicot que va viure durant el lliurament del Premi Ondas 2009 com a millor presentador.

No vull entrar a valorar si el premi era merescut o no, però el que esta clar és que algú li va atorgar, igual com algú va atorgar tots aquests premis, any rere any, a persones i programes de tota mena. Així doncs, un cop coneguts els guanyadors, res més a dir.

El que per a mi té valor, i comparteixo, és la idea que tot just quan es pensava que havia pogut sortir d'una realitat concreta (la del barri de San Roque -així l'ha conegut ell sempre- de Badalona), algú s'ocupa de recordar-li que no, que segueix sent un personatge d'un determinat gueto i que de cap manera podrà accedir a determinats cercles de prestigi mediàtic, cultural, social...

És evident que allò de l'"ascensor social" és una pura fal.làcia, una mena de moderna pastanaga que sempre amaga un pal. I ara, la crisi que patim ens ho recorda cada dia, ja sigui posant impediments econòmics a l'accès a la universitat, ja sigui rebaixant salaris per empobrir deliberadament les classes mitjanes (i enriquint unes altres), ja sigui dinamitant tots els drets socials i laborals, o fent-nos culpables d'una situació que de cap manera hem creat, amb allò d'obligar-nos a admetre que realment hem viscut per sobre de les nostres possibilitats.

Vivim en una societat profundament classista, farcida de compartiments estancs, sobretot en el món de la cultura, en sentit molt ampli, on l'elitisme i el sentiment de casta campen lliurement. Així mai no arribarem a una socitat justa, lliure i que realment ofereixi possibilitats de creixement social (i també intel.lectual) a tots els seus ciutadans.

Penseu un moment què us agradaria aconseguir i per què no hi podreu arribar mai, més enllà dels diners, i veureu que realment tots tenim un lloc que algú ens ha marcat i del qual segurament mai no ens podrem moure. És trist, però tot sovint les il.lusions són una pura il.lusió.

Comentaris (1)10-10-2013 08:50:40

Pàgines: 1234569596979899100103  <>