login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

En terra d'homes

"En terra d'homes" és el títol de la versió doblada en català d'una pel.lícula de 2005 que narra les peripècies d'una dona que entra a treballar en una mina per tirar la seva família endavant. Costa poc imaginar tot el que li passa i la gran acceptació que té per part del seus, diguem-ne, companys de feina.

Però bé, això és pel.lícula i tots sabem que la nostra societat és perfectament igualitària, que no hi ha cap mena de rebuig al treball femení i que no hi ha espais laborals impermeables a les dones. Això ho tenim clar i és la realitat, com a mínim, al nostre entorn europeu i civilitzat. Oi?

Però vet aquí que ara tenim un bon exemple que ens permetrà valorar la veritat o la falsedat d'aquesta idea d'igualitarisme entre homes i dones. I és que una dona, portuguesa ella, ha estat fitxada, com a entrenadora, per un equip professional de futbol. D'acord, és un equip de segona divisió francesa, però déu n'hi do. O és que algú pot imaginar una dona entrenant qualsevol equip de la segona divisió espanyola? Podeu imaginar els comentaris del comentaristes esportius? (i aquí sí que no hi ha cap, absolutament cap, diferència entre els catalans i els espanyols). Podeu imaginar els comentaris dels seguidors? (especialment dels equips rivals, o dels propis, en cas de mals resultats).

Una gran notícia, sense cap mena de dubte, encara que una oreneta no faci estiu. En qualsevol cas, és la prova fefaent que sí que es pot (on hauré sentit jo això abans?) i que a les dones encara els queda moltíssim camp per córrer abans d'assolir aquesta plena igualtat, tan repetida com falsa.

La meva felicitació a l'Helena i l'esperança (o potser el somni) que el seu exemple pugui tenir rèpliques a casa nostra.

Comentaris (0)08-05-2014 06:18:15

L'esquerra necessària

Julio Anguita va dir, no fa gaire, que davant de la realitat política actual, cal votar partits honestos. I si l'honestedat es troba a l'extrema dreta, doncs cal votar-la. Més enllà de la repulsió que em provoca l'extrema dreta, coincideixo amb Anguita en la necessitat de no perpetuar, a traves del vot, l'ús i abús de poder de partits deslegitimats per la corrupció i la mentida.

Fins aquí, tota una proposta de regeneració democràtica. Però la pregunta és immediata: i a qui hem de votar, doncs? Aleshores, la cosa se'ns complica perquè vivim -i patim- una estructura de partits sense gaires canvis significatius des de fa dècades i, de vegades, fins i tot amb els mateixos noms al capdavant.

A Catalunya, pionera en moltes coses, sembla que alguna cosa es mou per l'esquerra. La gent de Procés Constituent, amb Teresa Forcades i Arcadi Oliveres al capdavant, han obert vies de diàleg amb formacions d'esquerra per mirar d'arribar a una candidatura conjunta de cara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Sense dubte, una proposta molt atractiva, perquè comencem a anar molt coixos de propostes polítiques capaces de trencar el discurs gairebé únic de la dictadura dels mercats, compartit gairebé per tothom.

No oblidem que tot just som a principis de segle, moment propici per als grans canvis socials. I, a hores d'ara, no crec que ningú dubti que la sortida de la crisi comportarà canvis prou substancials, i no aniria malament que no fossin negatius, per cert.

Sense cap intenció de posar aigua al vi, només hi veig dos grans riscos en la proposta de Procés Constituent. El primer, per part d'Iniciativa i companyia, que no s'acaben d'aclarir què volen ser de grans: hereus del PSUC, ecologistes, independentistes, confederalistes...? i així van fent en terra de ningú. El segon risc vindria de les CUP i la seva tendència natural a l'explicitació del matís fins a l'exasperació, a través de "sí crítics", "no positius" o el que calgui.

Estic convençut que entre Procés, CUP, Iniciativa i altres descontents de formacions d'esquerra hi ha la llavor d'alguna cosa molt gran i amb molt futur. Només cal veure si, per un cop, no fan cas de la maledicció històrica de les esquerres, i són capaços de fer alguna cosa plegats. L'aposta és sobre la taula.

Comentaris (2)07-05-2014 06:34:49

Governar al dictat

És ben sabut que tots els governs del món actuen, entre altres coses, sota la pressió de grups econòmics, comercials o ideològics concrets. Segurament, aquests mecanismes d'influència sobre els poders polítics són inevitables, però en el cas del govern d'Espanya són tan evidents que m'estic plantejant qui governar realment.

El govern popular està desplegant la seva acció al dictat dels poders eclesiàstics (avortament, ensenyament de la religió...), dels bancaris (rescatats amb sumes indecents de diner públic), de les subministradores energètiques (el rebut de la llum n'és un bon exemple), dels nostàlgics del franquisme (reforma educativa, sense anar més lluny), dels defensors de la repressió com a instrument de pau social (totes les iniciatives de seguretat pública), dels que volen una societat amb classes ben separades i impermeables (increments de taxes per serveis públics, o dels preus de les universitats o la justícia), dels que volen un país on qualsevol alteració d'allò que entenen per ordre públic sigui considerat delicte i castigat amb presó (totes les iniciatives de reforma judicial), o de les grans patronals, enriquides a base de la destrucció absoluta dels drets laborals.

Ara que, ben mirat, també podria ser que aquesta justament, fos l'autèntica ideologia del PP, i no una concessió constant als mandats dels diferents grups de pressió. Una ideologia basada en el classisme, el fanatisme ultranacionalista, el menyspreu per l'educació i el coneixement, l'explotació laboral, l'estat policial i repressor, el nacionalcatolicisme, la permeabilitat entre allò que és públic i allò que és privat i la perpetuació de les elits dominants en el seu món de privilegi.

També podria ser, ben mirat. I no seria res de nou.

Comentaris (2)06-05-2014 06:24:18

Sense futur?

Quan era força més jove i la guerra freda encara era notícia, vaig sentir -no sé si era veritat o una llegenda urbana, però tant li fa- que un ordinador de l'OTAN es passava el dia fent provatures amb els diferents escenaris bèl.lics, en cas de conflicte nuclear entre els Estats Units i la Unió Soviètica i que, el missatge que retornava als operadors, després de cada intent era sempre el mateix: No future.

Ahir a la nit, en un programa de La Sexta, vaig sentir una dona jove afirmar, amb tristesa i un punt de desesperança, que ella no es plantejava el futur. Es limitava a viure -a sobreviure- i que més s'estimava no anar més enllà perquè pensar-hi li causava molt dolor.

Aquest és el present que els nostres governants han sabut crear. La noia del programa parlava d'Espanya, però em temo que la situació a Catalunya és si fa no fa la mateixa. Els nostres joves han deixat de pensar en el futur, han deixat de dibuixar projectes vitals i de futur, perquè, senzillament, senten que és inútil fer-ho.

Fa dies que penso que els temps que corren ens han retornat a una societat tardofranquista en tots els àmbits. Però en el de l'esperança de futur, autèntic motor de l'avenç social, molt em temo que estem en una situació més pròpia d'una guerra freda i amagada entre els grans poders privats i públics (la permeabilitat entre tots dos és ja insultant) que s'enriqueixen més i més cada dia que passa i el gruix de la societat, cada cop més a prop d'una autèntica de desesperança més pròpia de la postguerra.

Segur que les crisis econòmiques passen i que després venen uns anys d'expansió. Almenys, així ho demostra la història, però una destrucció de la confiança en el demà com la que estem patint, per part dels nostres joves, pot tenir efectes molt més demolidors que els simplement econòmics.

Comentaris (0)05-05-2014 06:24:04

Sense voler

Us ha passat mai que alguna persona, amb la seva activitat habitual hagi esdevingut algú molt excepcional que us va canviar en un moment i que recordeu per més anys que passin? Parlo d'aquelles persones anònimes per a nosaltres que, senzillament fent allò que fan cada dia, tenen el poder de treure'ns un neguit, o de fer-nos abandonar una estona les preocupacions, i que no ho sabran mai, allò que van fer, perquè mai les tornarem a trobar, ni els ho podrem agrair com caldria.

Jo sí que n'he tingut aquesta sort. Sense anar més lluny, en dues ocasions prou apartades en el temps. La primera, fa anys, amb un breu viatge en un taxi, com a mínim, curiós. Un 131 desmanegat, però equipat, segons ens va explicar el seu conductor, d'un motor Perkins que el feia gairebé indestructible (gairebé una metàfora, en aquell moment). Un altre cas, més recent, va ser a Cambrils, on la paella d'un menú va esdevenir un bàlsam reconfortant, servit per una mena de fada vestida de cambrera, amb les paraules justes i el tracte que aquella mena d'encanteri requerien.

Tant en un cas com en l'altre, per una bona estona, les cabòries es van fer fum. Vam entrar-hi enmig d'aquelles boires que la realitat ens porta de tant en tant i en vam sortir totalment en calma.

De vegades, egoista i presumptuós, vull pensar que alguna cosa que hagi fet al llarg de la meva vida ha pogut ser tan important per a algú. No ho sé, ni ho sabré mai. Igual com les dues persones que us comento tampoc no ho sabran. Aixi és que només puc donar fe que existeixen aquesta mena de fades, àngels, buixots -o potser només bona gent- capaces de fer petits miracles anònims.

Comentaris (0)04-05-2014 06:31:29

Cara de tonto

Cara de tonto és la que et queda quan t'acostes a rebre un petó i cau una bufetada, per exemple. O quan et muntes una mala mentida, d'aquelles que de seguida es descobreixen i et deixen en evidència, tant per la mentida en ella mateixa com per la seva inconsistència. I cara de tonto (de tonta, de fet) és la que li deu haver quedat a Alícia Sánchez-Camacho en constatar que la comunitat israelita no sap res del premi que va rebre fa pocs dies, ni de la persona que li va lliurar, que es veu que ni viu ni treballa a Catalunya, ni representa ningú.

D'impostors, si és el cas, en tenim exemples memorables que van del suposat intèrpret de llengua de signes dels funerals de Mandela fins a qui es va fer passar per víctima dels camps de concentració i va dirigir durant anys l'Amical de Mauthausen, sense anar més lluny. Per tant, una nova suplantació d'identitat no seria res de nou. D'altra banda, de muntatges i mentides, també hi ha enormes precedents, i a ca'l PP en saben força d'això.

No sé què ha passat amb aquest premi que des de la comunitat israelita volia distingir el treball en favor de la unitat d'Espanya de Sánchez-Camacho (una mica estrany tot plegat, no?). Potser no ho sabrem mai, però el que sí que puc imaginar, sense gaire por a equivocar-me és la cara que li deu haver quedat a la guardonada. Si fa no fa la mateixa que li pot haver quedat a Loquillo, quan ABC publica l'àudio de l'entrevista amb ell, un cop nega haver dit el que va dir com, sobretot, quan des de l'Amical de Mauthausen el conviden a visitar un camp de concentració, perquè conegui què va ser realment el nazisme. Per cert, una visita que hauria d'esdevenir obligada per a determinada classe política (i potser també periodística), perquè la invitació, de moment, només és al cantant i a Maria Dolores de Cospedal. A veure si algun operador turístic s'anima a muntar-hi bones ofertes, tot inclòs.

Comentaris (2)03-05-2014 06:24:15

Ni una cosa, ni l'altra.

Hi ha dies estranys, diferents si més no. Un bon exemple són els ponts, aquesta anomalia freqüent del calendari que situa un dia feiner entremig de festius. Quan això passa, es multipliquen les situacions anòmales. Hi ha establiments que tanquen i fan festa, hi ha d'altres que no tanquen perquè altres fan festa, n'hi ha que van a mig gas, amb plantilles mínimes... i pel que fa a les persones, si fa no fa.

En resum, que hi ha dies que no acabem de tenir massa clar si són feines, festius, o una mena de campi qui pugui estrany. I avui mateix en tenim una bona mostra.

Potser és que ens agrada -o ens hem acostumat- a viure entre certeses: o es treballa o no; o és festa, o no... i aquestes situacions ens deixen sense alguns dels referents més quotidians i no sabem ben bé què hem de fer.

Curiosament, aquest "sí o no", aquest "blanc o negre" no l'exigim tant com caldria a determinades declaracions públiques, sovint de responsables polítics, però no sempre. En aquest terreny ens hem acostumat a les paraules i al seu desmentiment, malgrat les evidències. I amb aquests joc de declaracions i contradeclaracions, és com si mai sabéssim què és veritat i què és mentida (quan és feiner i quan festiu, si voleu) i vivim en una incertesa constant gens positiva, dit sigui de passada.

Aquesta setmana de pont ens ha deixat també un bon exemple de pont mental, expressiu, o digueu-ne com vulgueu, a càrrec del cantant Loquillo, personatge sempre controvertit, però de claríssima filiació ideològica i mental. Ell ha estat el darrer a apuntar-se a titllar-nos de nazis i a negar les seves paraules, malgrat les evidències.

Per què sempre pontifiquen sobre Catalunya i la seva realitat aquells que ja fa anys que no viuen (o no hi han viscut mai) a Catalunya i, per tant, no tenen ni idea de què hi passa realment? Potser perquè és tan fàcil com voler fer festa, però intentar que sembli que es dia feiner (i que espavilin els altres). O una cosa, o l'altra, si us plau (i ara no parlo del calendari).

Comentaris (0)02-05-2014 06:34:08

Primer de què?

Avui, primer de maig. Mira tu. Dia del Treball, diuen. Què voleu que us digui, però aquesta data em sona a burla enorme, per molt diferents motius:

- Perquè tenim una gran patronal que exigeix a crits la restauració de l'esclavitud laboral, sense cap dret, cap garantia i amb sous ínfims (i encara si no poden contractar sense sou), enmig del silenci -no ens enganyem- per resposta.

- Perquè tenim el sindicats més desapareguts i més desprestigiats de la història.

- Perquè ja cansa que ens vulguin vendre que una quarta part de la població a l'atur, i la meitat en el cas dels joves, és una situació acceptable, i que vivim una recuperació fantàstica.

- Perquè no podem admetre la pobresa entre gent amb feina. Aquests sous són competitivitat? De qui?

Avui, els sindicats convocaran manifestacions i cridaran no sé quantes coses. I tot plegat sonarà a hipòcrita, a fals, a antic, a molt antic. Mentrestant, la situació seguirà sent la mateixa, i jo seguiré tenint la sensació que tot plegat no és massa més que una burla, que un insult massiu, que només beneficia els poderosos de sempre i quatre arreplegats que han trobat una excel.lent manera de viure en les estructures que ens haurien de defensar.

Ara que, ben mirat, potser tot és nou i té sentit. Al cap i a la fi, no anem a tota màquina cap a un sistema laboral més propi de principis del segle XX que no del XXI?

Comentaris (0)01-05-2014 06:28:34

No som un país normal

Acceptem que Espanya és un país normal, amb un govern normal, amb unes institucions normals, amb uns comportaments normals i amb unes manifestacions de lleialtat normals.

Un com admès tot això, puc assegurar sense cap por a equivocar-me, que Catalunya no és un país normal. Fem la prova? Imaginem que a algú del Govern de la Generalitat se li acudís una iniciativa com la del Ministeri de Defensa d'Espanya i convoqués una jura de bandera civil, oberta a la gent que vulgui expressar així el seu compromís de defensar la pàtria fins a la mort (imagino), com fan els militars.

Si això arribés a passar, el més suau que ens sentiríem és que som una colla de nazis fanàtics. I potser tindrien raó, aquestes veus. Però per sort, en aquesta ocasió, tampoc som un país normal. I si ha de ser en aquestes condicions, francament, ni ganes.

Comentaris (1)30-04-2014 06:27:43

Agressions

Fa molts dies que els partits contraris a la consulta van atiant l'espantall de la crispació, la fractura social i l'enfrontament que, segons ells, crea l'independentisme.

Fa molts dies que tinc la sensació que aquests partits estan demanant a crits alguna acció violenta que justifiqui el seu victimisme i els presenti com a màrtirs innocents, sense que, a hores d'ara, hagi hagut cap tipus d'incident. Fins que ha arribat una ciutadana i li ha clavat un cop de puny a Pere Navarro.

Vagin per endavant dues coses: la primera, que la violència mai no és justificable; i la segona, que aquesta agressió és d'una persona sola, no de cap grup independentista organitzat (per si de cas, val la pena aclarir-ho).

Aquesta acció ha desfermat allò que fa temps que es buscava. Ara resulta que l'independentisme és violent, que la consulta genera crispació i que els representants dels partits espanyolistes són objecte de persecució. Algú s'ha plantejat que aquesta dona, potser, podria ser una socialista catalana decebuda amb l'actual rumb de la formació que dirigeix Pere Navarro?

Francament, tinc molt clar què és pitjor, si el cop o la manipulació que se'n fa. I també tinc molt clar que no és gens descartable algun tipus d'acció violenta en el futur. El que ja no tinc clar, vistes les actituds anticatalanistes, qui podria donar aquest pas ni, arribat el moment, qui n'estaria realment al darrere. De fet, no descartaria algun tipus d'acte propiciat pels mateixos que voldran quedar com a víctimes.

De moment, i amb l'esperança que aquest fet aïllat i personal no vagi a més, només puc que demanar una mica de decència i de dignitat per part de tots aquells que estan traient les coses de lloc, amb tanta alegria (o amb tan mala intenció).

Comentaris (2)29-04-2014 06:25:32

Canvis

No tinc cap dubte que vivim temps de canvis. No tinc ni idea de cap a on anem ni sobre què podem esperar del futur, però estic convençut que ni la societat, ni les maneres de viure, ni la política dels propers anys tindran massa a veure amb les que han presidit les nostres vides les darreres dècades.

Debats com dreta-esquerra sonen vells, molt vells. Potser és que tant dreta com esquerra han tingut ocasions sobrades de governar i han demostrat que una cosa són els discursos per aconseguir vots i una altra de molt diferent les mesures que prenen un cop governen, diluint un enfrontament dialèctic que havia servit durant dècades en una praxi política gairebé única.

De manera similar, un debat com aquest tan espanyol i tan ranci entre constitucionalistes i separatistes, també està cridat a esdevenir absurd i obsolet a molt curt termini. Una mostra? el suport de la internacional liberal al dret a decidir de Catalunya. No deixa de ser curiós, o potser indicador dels temps que venen, que siguin els liberals aquells que es posicionin més clarament pel respecte a la sobirania dels pobles, una idea que, sovint demagògicament, havia presentat fins fa quatre dies l'esquerra.

Venen nous temps polítics. De res no serveixen ja ni les velles posicions ni l'atrinxerament en el búnquer de la interpretació de les lleis. Qui podrà negar, en aquest segle XXI que tot just hem començat a dibuixar, que la voluntat dels pobles, de les societats és sobirana i que tota la resta (polítics, ideologies, normes...) només són instruments al servei del seu benestar?

Comentaris (0)28-04-2014 06:26:59

Espais

No heu sentit mai la sensació de ser en algun lloc al qual no t'hi canses mai de tornar? Segur que sí. Tots tenim aquella mena de paradís petit, íntim al qual tornem de tant en tant, i que sempre ens aporta energies renovades i pau.

Ahir vaig retrobar un d'aquests espais on cal tornar periòdicament i, de passada, aquest cop vaig demanar-me si no ens passa alguna cosa semblant amb determinades persones. Perquè hi ha persones que són el nostre espai, el recer on trobem pau i la seguretat d'un afecte garantit i sincer.

Cadascú sap quin són aquests, diguem-ne, espais personals que no voldríem abandonar mai i que, de fet, són la raó de la convivència.

Retrobar espais, de vegades, també és retrobar persones, o la raó més profunda de per què val la pena compartir tota una vida amb algú.

Comentaris (0)27-04-2014 07:03:34

I això, qui ho paga?

Una nova derrota als tribunals, i ja en van 24, de la flamant delegada del Govern d'Espanya a Catalunya.

La senyora Llanos de Luna ha esdevingut, des del seu càrrec, una caricatura de bèstia negra de l'independentisme, gràcies a les seves iniciatives i denúncies contra diferents ajuntaments que exhibeixen comportaments i actituds antiespanyols, inconstitucionals o ves a saber què.

I dic que ha esdevingut una caricatura d'allò que imagino que perseguia, perquè ja en són dues, les dotzenes de vegades que ha de sortir dels jutjats capcota.

I jo em demano: i això, qui ho paga? perquè el temps dels advocats que posen les denúncies (per no parlar del seu propi), del personal dels jutjats que les tramita i dels jutges que dicten resolució costen diners. Molts diners, per a ser més exactes. Però és clar. Serà per quartos, quan del que es tracta és de carregar contra Catalunya.

Fa vergonya veure com malbaraten el temps i els recursos públics aquests alts càrrecs espanyols. Us imagineu vint-i-quatre bufetades als jutjats contra qualsevol alt càrrec del Govern de Catalunya? Imagineu com anirien els diaris, les ràdios, les teles i els partits de l'oposició? Però és clar, com que qui fa el ridícul i llença els diners és una altra representant del Govern d'Espanya, doncs res. Silenci absolut i seguim fent bajanades. Tot per la pàtria (la seva), no fos cas.

Comentaris (2)26-04-2014 06:15:07

L'altre Sant Jordi

Aquesta diada tan nostra dóna molt de sí. I molt més si mirem una mica més enllà de les imatges de televisió, de premsa i dels tòpics i no tan tòpics que tots repetim any rere any.

I és que cal no oblidar tothom que fa que Sant Jordi pugui ser el que és i que tots volem que segueixi sent. Cal recordar tothom que va passar la diada rere un mostrador, despatxant llibres o roses, tothom que va treballar perquè ho tinguéssim tot a l'abast, o tothom que va dedicar hores i hores rere les càmeres, traginant cables i equips d'imatge i de so, o muntant i desmuntant escenaris i parades... En definitiva, avui, aquestes línies volen ser un record cap a tota la gent anònima que Sant Jordi, o qualsevol altra festa, o qualsevol dia, sigui possible en bones condicions. Si més no, en les condicions que cal esperar d'un país civilitzat i culte.

La nostra societat, en el fons, és un immens teatre on uns pocs ens serveixen la representació, molts en som espectadors -poc o molt actius-, però on, entre bambolines, tot un exèrcit de personatges anònims s'ocupa que tot rutlli, que tot sembli bonic i atractiu.

Val la pena aturar-nos un moment i pensar en tothom que es troba darrere de tot el que tenim, el que gaudim o el que considerem un dret. D'alguna manera es tractaria de fer una translació a qualsevol àmbit de la nostra vida d'aquella fantàstica idea de L'Auca del Senyor Esteve: "tu seràs escultor, perquè el teu pare pagarà el marbre" (cito de memòria).

Doncs això. Nosaltres fem festa, perquè algú ens la serveix. O anem al restaurant, o al bar, o a l'hospital, o al cine, o al museu... perquè sempre hi ha algú darrere de tot. I no sempre el sabem veure ni valorar. Doncs apa!, que Sant Jordi se les tingui també el drac de la indiferència (o de la invisibilitat).

Comentaris (1)25-04-2014 06:24:59

I Sant Jordi segueix matant dracs

Ahir, Sant Jordi, sense cap mena de dubtes, el no festiu més festiu del món mundial. Llibres, roses, i un estrany clima de calma, de ganes de passejar i de fer festa, arreu.

Però ahir, Sant Jordi, o la seva reencarnació en forma de no sé ben bé què, va tornar a liquidar algun que altre drac modern, sense escates ni foc llençat per la boca. Ahir, el gran referent de la modernor cultural barcelonina, el complex comercial FNAC era un desert. Vaga de traballadors i negativa dels escriptors per anar-hi a signar llibres, en solidaritat amb les reclamacions del vaguistes.

Al mateix temps, una mena de autoproclamada princesa de conte, però drac en realitat, la vicepresidenta del Govern d'Espanya visitava els editors catalans, en un intent de reconciliar-se ves a saber amb qui, però sense cap més resultat que el ridícul més absolut. Perquè ni a provocació no ha arribat aquesta visita.

I per acabar-ho d'adobar, l'alcalde García Albiol fent el numeret a la seva parceleta particular (si fa no fa, com els seus col.legues de partit i afins).

Som terra de Sant Jordis. No de dracs. Ahir, avui, i sempre. Però de Sant Jordis armats amb llibres i roses que, quan cal, també saben ensenyar les dents, o ignorar les ximpleries (per no dir pixades fora del test).

Ah! i ja posats, diria a les nostres autoritats que no cal que cada any ens recordin la mort de Cervantes (no fos cas que semblessin antiespanyols), la de Shakespeare (no fos cas que se'ns pugui titllar de localistes) i la de Pla (el cupo català). Que nosaltres ja sabem què és i què volem que segueixi sent Sant Jordi, i tant ens fa qui va traspassar tal dia com aquest.

Comentaris (0)24-04-2014 06:26:20

Pàgines: 1234569596979899100116  <>