login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

L'art. El gran desconegut.

El món de la cultura i de les arts és un món estrany, fantàstic, però alhora farcit d'aparences, quan no de papanatisme, directament. Perquè tothom estima i valora l'art. Només faltaria (especialment si es disposa d'una bona butxaca per pagar-lo).

Però vet aquí que, de tant en tant, apareixen iniciatives que haurien de fer pujar els colors a més de quatre intel.lectuals (cosa prou difícil perquè els conceptes de vergonya i d'humilitat semblen incompatibles amb aquest univers). La darrera mostra? El britànic Bansky venent la seva obra en una parada al carrer, al preu de 60 € per original. Només en va vendre tres, i segurament cap dels compradors no va ser conscient que acabava d'adquirir una obra d'art valorada en moltíssim més.

És a dir, treu un treball de Bansky a subhasta en una galeria de renom i ràpidament s'arribarà a les desenes (si no centenars) de milers d'euros. Però posa la mateixa obra en una parada de carrer i amb prou feines tindrà sortida. Segurament, al llarg del dia que Bansky va estar venent les seves creacions, molts d'aquests autodefinits amants de la pintura i de l'art en general van passar per davant de la seva parada, amb una curiosa barrega d'ignorància i indiferència, ben parapetats en el seu suposadament inqüestionable bagatge cultural.

Fa cinc anys, va ser un virtuós violinista, Joshua Bell, el que va estar tocant en una parada de metro de Washington enmig de l'anonimat, i prou ignorat pels passatgers-espectadors, en una nova demostració que, massa sovint, el lloc fa l'artista.

La nostra culta, civilitzada i cultivada societat necessita algunes quantes classes més i alguns diners (i el saber artístic que se suposa que donen) menys, a les butxaques de segons qui. I és que és molt fàcil ser intel.lectual de saló. L'accés real a la cultura és tota una altra cosa, molt més enllà de les aparences i de les postures.

Comentaris (1)15-10-2013 13:42:05

Fer anys no és bo. Diuen.

Des de ben antic, l'home ha buscat la clau de la longevitat, la pedra filosofal que pugués estalviar-nos el tràngol d'haver de morir. De moment, però, el que més s'hi assembla són els avenços de la medicina que, a poc a poc, han anat allargant l'esperança de vida de la població i la qualitat d'aquests anys guanyats. Així, gràcies a la ciència, vivim més anys, i gràcies a l'evolució de les polítiques socials, els vivim una mica millor, amb una mica més de dignitat.

Però, ves per on, ara resulta que tot allò que consideràvem avenços socials fantàstics no són altra cosa que "riscos financers". I la persona encarregada d'obrir-nos el ulls ha estat, ni més ni menys, la directora gerent del Fons Monetari Internacional, Christine Lagarde, en unes declaracions que potser ens van passar massa per alt, la setmana passada, quan el focus de totes les mirades estava centrat en les concentracions i amenaces feixistes del 12 d'octubre.

Un risc financer. No és poca cosa. Francament, considerar la longevitat (és a dir, la gent gran) una amenaça em recorda el discurs d'aquells que consideren prescindibles les persones més febles (vells inclosos) o amb qualsevol tipus d'anomalia física respecte a un determinat patró ètnic estàndard.

Ja sabem en qui pensen els grans organismes econòmics internacionals quan dissenyen les seves estratègies. I no és en nosaltres, en les persones, precisament. Necessitem encara una mostra millor de què és una política econòmica al servei del capital i d'aquells pocs que el dominen, i no de les persones?

Comença a ser molt evident la necessitat de grans canvis, si no volem fer bona aquella frase de 1949 que apareix a la pellícula Knock on any door: "viu de pressa, mor jove i llega un bonic cadàver". Potser això és el que ens volia dir la senyora Lagarde. Personalment, més m'estimaria viure amb calma i morir vell (i, posats a demanar, feliç d'haver viscut dignament).

Cada dia em cau més bé i em sembla més imprescindible aquesta gent.

Comentaris (2)14-10-2013 13:04:51

Quan es diu massa grossa, cal rectificar.

L'ús de la paraula és, a banda de mitjà de comunicació més senzill, una manera de modular allò que es vol dir, i d'adaptar el nostre discurs a la realitat que vivim o als destinataris del nostre missatge. Així, no és gens estrany veure com determinades persones que gaudeixen d'una bona repercussió mediàtica, tot sovint hagin de jugar amb les paraules per corregir el seu discurs i per evitar que resulti ridícul davant de la relitat.

El darrer exemple el tenim en dues expressions recents que ha fet ben seves Alícia Sánchez Camacho. Tot just fa un mes, s'omplia la boca amb allò de la "majoria silenciosa" que s'havia quedat a casa l'11 de setembre. Ara parla de la "Catalunya silenciosa" que va trencar el seu silenci el 12 d'octubre. Segons les seves pròpies paraules, aquells que s'entesta a abanderar ja no són ni majoria, ni silenciosa, perquè ja s'han expressat. Ara són una representació d'una majoria que no es fa encara evident. Aviat potser seran el somni (o el deliri) d'una nit d'estiu, ni que ja siguem a la tardor, per més que s'hi vulgui entestar, per bé que ja sense arguments ni massa convicció.

És tan absurd negar l'evidència com intentar vendre una plaça bastant plena (no "abarrotà") com l'expressió de la voluntat majoritària d'una societat, que ja va dir la seva tot just fa un mes. Si no se saben valorar prou bé les evidències, es corre el risc d'arribar a conclusions absurdes, només justificables des del fanatisme o des de la voluntat no voler acceptar una derrota.

Si bé doña Alícia va veure (tot i potser sense parar gaire atenció) el capítol de Barri Sèsam dedicat a l'ús de la paraula adequada i ha corregit una mica el seu discurs, tot i qu encara no prou, s'haurà de tornar a mirar el de comptar (ja siguin pastissos o manifestants) i potser, fins i tot, aquell que comenta la diferència entre "lluny" i "a prop". Així, de passada, podria adonar-se de qui té realment ben a prop. Encara que ben mirat, tot suma, oi? I és que per tal de sumar tot s'hi val.

Comentaris (1)13-10-2013 07:52:31

Al sol de tardor

El sol de tardor és aquella mena de sorpresa que cada any ens reserva una meteorologia amant de jugar amb el calendari. Quants cops no hem dit que encara farem la castanyada amb màniga curta? Tot i que encara només som a mijtans d'octubre, la tardor va prenent forma, va esgrogueint el paisatge i ens va deixant les primeres mostres de fresca, així que el sol se'n va, o quan encara no s'hi ha posat.

Tot plegat, si ens hi fixem una mica, ens mostra uns espais canviants, uns colors coneguts però sempre nous, i algun que altre racó que sempre havia estat ignorat i que, no saps ben bé perquè, de cop adquireixen una bellesa sorprenent. És el que tenen els canvis d'estació: que ens mostren una mica diferent allò que ens passa desapercebut durant la rutina de cada dia.

Aprofitar el sol de tardor, i el seu escalf amable, preludi i resistència contra el fred i la boira que vindran, és una invitació a sortir de casa, a gaudir-ne, i a assistir embadalits a totes les sorpreses que trobarem a tocar, si sabem obrir els ulls per veure-les.

I és que de vegades cal una mica de curiositat, de tafaneria i de ganes de veure més enllà del que és evident. Aleshores, les imatges més quotidianes esdevenen sorprenentment màgiques.

2013-10-12 11.00.42

Comentaris (1)13-10-2013 07:22:25

Femen

Dimecres passat, tres dones van protestar, al Congrès dels Diputats de Madrid, contra la futura llei de l'avortament que impulsa el ministre Ruiz-Gallardón, amb el tors nu. Eren tres activistes de Femen.

Més enllà de la protesta en ella mateixa, que no passa d'anècdota, em va sorprendre la reacció de diferents periodistes de la caverna mesetària, una reacció que ha anat farcida de qualificatius com ara guarrillas o exhibicionistes, i de desqualificacions apel.lant al fet que les tres dones presentaven un físic prou atractiu, argument que es va esgrimir per autodesqualificar-se com a hipotètica activista, per no tenir aquest cos.

És curiós que el cos nu d'una dona pugui servir per vendre colònia, cotxes, begudes o pneumàtics, sense que passi res, ans al contrari, però no com a eina de protesta.

Francament, no acabo d'entendre aquesta diferenciació en nom de la moral, si no és que em situo en el terreny de la pura hipocresia, allà on el problema no és la protesta amb el tors nu, sinó la simple protesta. I negar el dret a discrepar (cosa que d'un temps ençà és moneda d'ús corrent) és molt greu.

Comentaris (2)11-10-2013 17:21:11

Jorge Javier

De tant en tant, algun que altre programa de televisió encara té la virtud d'ajudar-nos a reflexionar una mica sobre les nostres vides, cosa que sempre és d'agrair, enmig de la mediocritat general de la graella televisiva. El darrer exemple el vaig tenir en el programa "El convidat", de TV3, dedicat a Jorge Javier Vázquez.

Tot i que el personatge que interpreta a la tele i els programes en què hi participa em semblen penosos i gens recomanables (tot i la seva audiència -un valor en ell mateix-), admeto que la persona em va impactar, especialment, pel que va dir en la recta final del programa, a propòsit del boicot que va viure durant el lliurament del Premi Ondas 2009 com a millor presentador.

No vull entrar a valorar si el premi era merescut o no, però el que esta clar és que algú li va atorgar, igual com algú va atorgar tots aquests premis, any rere any, a persones i programes de tota mena. Així doncs, un cop coneguts els guanyadors, res més a dir.

El que per a mi té valor, i comparteixo, és la idea que tot just quan es pensava que havia pogut sortir d'una realitat concreta (la del barri de San Roque -així l'ha conegut ell sempre- de Badalona), algú s'ocupa de recordar-li que no, que segueix sent un personatge d'un determinat gueto i que de cap manera podrà accedir a determinats cercles de prestigi mediàtic, cultural, social...

És evident que allò de l'"ascensor social" és una pura fal.làcia, una mena de moderna pastanaga que sempre amaga un pal. I ara, la crisi que patim ens ho recorda cada dia, ja sigui posant impediments econòmics a l'accès a la universitat, ja sigui rebaixant salaris per empobrir deliberadament les classes mitjanes (i enriquint unes altres), ja sigui dinamitant tots els drets socials i laborals, o fent-nos culpables d'una situació que de cap manera hem creat, amb allò d'obligar-nos a admetre que realment hem viscut per sobre de les nostres possibilitats.

Vivim en una societat profundament classista, farcida de compartiments estancs, sobretot en el món de la cultura, en sentit molt ampli, on l'elitisme i el sentiment de casta campen lliurement. Així mai no arribarem a una socitat justa, lliure i que realment ofereixi possibilitats de creixement social (i també intel.lectual) a tots els seus ciutadans.

Penseu un moment què us agradaria aconseguir i per què no hi podreu arribar mai, més enllà dels diners, i veureu que realment tots tenim un lloc que algú ens ha marcat i del qual segurament mai no ens podrem moure. És trist, però tot sovint les il.lusions són una pura il.lusió.

Comentaris (1)10-10-2013 08:50:40

Joc net?

Corren temps difícils per a l'esport espanyol. A la ja prou coneguda eliminació de la candidatura olímpica de Madrid 2020, enmig d'un ridícul clamorós dels seus representants polítics, ara hem sabut que la picaresca (o la fatxenderia) espanyola també serveix per guanyar títols, com l'or paralímpic de bàsquet a Sidney 2000.

Si hi sumem els més que seriosos dubtes sobre el control del dopatge, que ha fet que fins i tot l'Agència Mundial Antidopatge intervingui davant de determinades sentències, tenim un mapa duríssim de què suposa la marca Espanya en el terreny esportiu: falta de rigor, sentències qüestionades i trampes per aconseguir títols. Això a nivell internacional, perquè a nivell domèstic, l'escàndol de la impunitat dels deutes dels clubs amb hisenda és un altre tema a comentar, a banda.

No és que Catalunya sigui model de gaires coses, a nivell esportiu, però, si més no, encara no propicia situacions tan escandaloses com aquestes tres que he esmentat. Per tant, caldria anar marcant tanta distància com sigui possible respecte a aquests comportaments i a aquells que els propicien i emparen.

I és que com sempre, la realitat, tossuda ella, posa les coses al seu lloc. I sempre hi ha qui guanya i qui perd. I sense trampes.

Sembla que es desmunta aquella castisa frase que afirmava: soy español, a qué quieres que te gane?

Comentaris (1)09-10-2013 09:11:36

La víctima era dona (com sempre)

Això no té aturador. I encara més, sembla que arrela amb força entre els més joves. Estic parlant de la violència masclista, dels amors que maten.

Ahir ens vam llevar amb la notícia d'una noia de 14 anys, de Tàrrega, assassinada per la seva parella, de 18. Una altra dona víctima de la persona que suposadament l'estimava i que, suposadament, hauria d'haver-la protegit.

Aquest és un país on el món de la relació de parella sempre ha estat un territori domèstic on ningú no hi podia interferir. En aquest escenari, no resulta sorprenent que any rere any morin un bon grapat de dones, de totes les edats, perquè sembla que aquest fenomen no tingui res a veure amb una determinada època, sinó que es transmet i es reprodueix, sense perdre gaire intensitat, generació rere generació. Fixeu-vos només en el silenci que envolta aquests crims, més enllà del sensacionalisme del titular que ofereix cada nova víctima.

Una noia de 14 anys i un assassí de 18. Quins models socials estem creant, que fan que això passi? Altrament, quines mesures estem posant en marxa perquè això no pugui passar? Molt em temo que poques, molt poques, i menys encara si es retallen dràsticament els pressupostos, sempre insuficients, que es destinaven a les dones amenaçades. El resultat de l'estalvi? més morts. Així de clar.

Invertir en protecció, i en educació, un cop més, veiem que salva vides. I un cop més, ho oblidem per quadrar els pressupostos. Molt trist, i absolutament intolerable, en un país que es vol lliure i modern.

Comentaris (2)08-10-2013 09:23:27

Assaig general?

No estan els temps per anar fent experiments, i menys en política, i molt menys encara si es tracta del procés cap a la independència. Vivim temps sense retorn en què qualsevol error es pagaria massa com perquè ens el puguem permetre. I aquí és on entra el factor de risc del valor o de la covardia política.

El conseller Homs va parlar fa uns dies de les eleccions europees del maig de 2014 com un assaig general de la consulta famosa (sí, sí, aquesta consulta que ja veurem si finalment la volen o ens la deixen fer). Al meu parer, aquests declaracions del conseller són una equivocació, si més no, parcial. M'explico.

Si realment volem que el resultat de les eleccions europees parli clarament de la voluntat del poble català, i que aquest discurs ressoni amb contundència a Europa i a les oïdes sordes d'Espanya, és imprescindible que les formacions polítiques que es proclamen independentistes s'hi presentin amb aquest únic objectiu: defensar la independència (i el referèndum) de Catalunya davant d'Europa.

ERC, les CUP (si s'hi presenten o si volen donar suport a algú altre) i imagino que Convergència, haurien de tenir el valor d'acudir a aquestes eleccions amb un programa tan simple (un sol punt) com contundent. Imagineu una victoria aclaparadora de les formacions independentistes catalanes? Quin argument li quedaria al govern Rajoy per seguir negant la democràcia i el nostre dret a triar el nostre destí?

Però és clar, aquesta proposta passa perquè Convergència no s'hi presenti de la maneta d'Unió, que dubto molt (almenys mentre hi sigui Duran) que gossi adoptar una posició tan clarament independentista.

En resum, deixem de jugar, com sempre, a la mediocritat, a les mitges veritats, o a fer com si fos, però no massa, i fem o no fem, però sense trampes ni disfresses. Si volem expressar una clara voluntat mitjançant les eleccions europees, fem-ho, però com cal, no a mitges tintes, com acostumenl.

Algú va dir: "fes-ho o no ho facis, però no ho intentis". Doncs això.

Comentaris (2)06-10-2013 07:28:24

Tardor

"Pluges d'abril i sol de tardor, fan l'any bo i millor". Ho diu el nostre refranyer popular, que és molt savi. Francament, no recordo si l'abril va ser especialment plujós o no, però el que sí que hem pogut constatar és que la tardor ha entrat amb un bon sol i temperatures altes. Serà un bon auguri?

La tardor és un temps estrany, a cavall entre l'enyorança de l'estiu i la perspectiva del fred. Tot plegat ben amanit amb un espectacle cromàtic indescriptible als boscos que van deixar anar les fulles velles. I és que la tardor és ben bé un temps adequat per deixar enrere tot el que ens ha fet servei, fer una aturada més o menys llarga, per poder tornar a treure el bo i millor, quan passi l'hivern.

Ens hem acostumat a viure aliens als ritmes propis de la natura i de tot el que s'hi cria, i potser aniria sent hora de recuperar una mica la serenor i la paciència, i més enguany que la tardor ha arrencat amb sol. Com va dir algú, sembla que s'han deixat engegat l'estiu.

"La tardor porta tristor", diu una altra dita. Potser sí que és un temps propici a la nostàlgia, enmig d'uns dies grissos que s'endevinen, però de la nostàlgia i de la melanconia poden sortir les millors iniciatives, perquè ens aporten capacitat de reflexió i una aturada després del ritme frenètic de l'estiu.

Bona tardor, bon i millor any i, sobretot, no deixeu passar tots els fruits i productes propis d'aquest temps. I gaudiu-ne com cal, si els teniu a mà.

Comentaris (1)06-10-2013 06:54:50

Nacionalcatolicisme

Informació de divendres passat: El govern de Castella-La Manxa, el mateix que dirigeix Maria Dolores de Cospedal, regala una hora i mitja de feina retribuïda als funcionaris que vulguin anar e missa el dia de Sant Francesc.

La notícia parla sola. Només un comentari: aquesta nacionalcatòlica presidenta tornarà a parlar mai més de malbaratament de recursos públics? Segur que sí.

No sé quant personal s'haurà apuntat a la missa administrativa, però desitjo de tot cor que ningú. A veure si els cau la cara de vergonya d'un cop per tots. Encara que em temo que ni una cosa ni l'altra seran com a mi m'agradaria.

Per cert, us imagineu una iniciativa com aquesta a Catalunya?

Anem. Perdó, havia de dir amèn.

Comentaris (3)05-10-2013 07:05:35

Impunitat

Un sistema democràtic, si realment ho és, s'ha de fonamentar en una actuació clara i inqüestionable de la justícia. Al capdavall, justícia i democràcia són conceptes que haurien d'anar sempre de la mà. Però vet aquí que no sempre les coses són ben bé així, ja sigui perquè la justícia (l'exercici de la justícia, si voleu) no sempre és prou justa, o perquè la democràcia potser no és gaire més que un susbstantiu sense massa contingut real.

Ahir, mig a deshores, ens va arribar la notícia de la llibertat condicional del general Galindo, un dels organitzadors del GAL. No oblidem que estem parlant d'una banda creada per l'estat per assassinar. Aquest personatge va ser condemnat a 75 anys de presó i ara, havent-ne complert quatre, ha rebut la condicional.

Ja sabem que Espanya té una tendència a facilitar la impunitat en determinats àmbits. Només cal recordar sentències contra alguns lladres disfressats de servidors públics, com la més que discreta (i encara recurrible) del cas Malaya; la impunitat dels banquers que han arruïnat, sense cap tipus de pena, persones indefenses i entitats; la carta blanca per fer i desfer de les grans empreses subministradores de serveis bàsics (llum, aigua, gas...); l'església i la seva empara a pederastes i, evidentment, els militars i membres de cossos policials, que tant poden cridar a la rebel.lió armada sense cap problema, com sortir de presó amb la rapidesa que ho fa Galindo.

Podem arribar a acceptar pop com a animal de companyia, però de cap manera ens podem empassar aquestes pràctiques com a exercici democràtic. Molt em temo que ens trobem, en realitat, davant d'un autèntic frau democràtic en tota regla. On són, si no, totes aquelles crides de la gent que actualment governa, sense anar més lluny, al compliment íntegre de les penes per a casos de terrorisme? O és que ara els GAL ja no ho van ser, de terroristes?

Espanya és així, un estat farcit de sectors intocables, herència d'una història molt fosca i gens democràtica. Cal fugir-ne tan aviat com sigui possible, per salut democràtica. Encara que ben mirat, aquí també tenim moltes vergonyes que ens fan dubtar de la justícia i de la imprescindible democràcia.

Comentaris (1)05-10-2013 06:36:43

Res a fer, aquí.

Una bala traçadora és una bala que porta a l’interior una substància lluminosa o fumífera que s’incendia en el moment del tret i va deixant un rastre lluminós o de fum que n’indica la trajectòria i que es fa servir per a la correcció del tret, en especial contra objectius mòbils i durant la nit, intercalada en la munició normal de les armes automàtiques.

Doncs una autèntica bala traçadora és la darrera actuació del Tribunal Constitucional, avalant la reforma de la funció pública del govern Bauzá que, entre altres gràcies, deixa ben clar que només un 10% del funcionariat ha de saber la llengua pròpia (el català). Amb aquest 10% ja n'hi ha prou per atendre els drets dels ciutadans, em matèria de tria de llengua en la seva relació amb les administracions.

Aquesta és la bala traçadora del Constitucional: només cal garantir que un 10% de funcionaris conegui altra llengua cooficial que l'espanyola. I és bala traçadora perquè un cop aplicat el principi a les Illes, al darrere aniran el País Valencià i Catalunya. No tinc cap dubte que aquest és el principi del desballestament de la presència del català a l'administració.

Ja no és qüestió de modificar la Constitució, ni de posar més pegats. Ja no hi ha espai per a terceres vies ni per a encaixos impossibles. És qüestió de fuguir tan ràpid com puguem d'un estat que es manifesta amb aquesta claredat i contundència contra la nostra llengua.

Ara, un cop més, el Tribunal Constitucional ha dibuixat el camí. Preparem-nos, que ara ve la ràfega.

Comentaris (1)02-10-2013 12:06:35

Despertar la bèstia

Un dels canvis més preocupants que està propiciant el govern Rajoy (a banda de l'ensorrament econòmic) és l'augment de la presència pública de tota mena de personatges, de formacions i d'activitats de clar contingut feixista, amb la recuperació ideològica del franquisme, i les facilitats que se'ls ofereixen des de diferents mitjans per amenaçar.

Potser era d'esperar. De fet, diferents països europeus estan veient com la incapacitat dels partits majoritaris d'atendre les necessitats de la societat fa rebrotar els grups totalitaris, amb respostes tan simples com perilloses. La diferència substancial, però, és que mentre a Europa el fenomen es veu amb preocupació, a Espanya es comença a detectar una clara complicitat entre determinada classe política.

Si fins ara els franquistes podien fer i desfer al seu aire, tant des de llocs de culte propi com el Valle de los Caídos, o des de diferents diaris i cadenes de televisió, ara comptem amb la cobertura de formacions com el PP, UPyD o Ciutadans, que no duben a posar-se al seu costat en convocatòries com la manifestació de Barcelona del proper 12 d'octubre, i també amb la complicitat mal dissimulada de formacions tradicionalment dites d'esquerra (PSC-PSOE), per a les quals tot s'hi val per conservar la unitat d'Espanya, pel que sembla. LLuny queda allò de "si tu no hi vas, ells tornen". Ara sembla que són ells mateixos qui van a buscar-los, amb personatges tan dialogants com l'exministre socialista Belloch o com Pere Navarro.

Ah! i un detall gens anecdòtic ni insignificant, encara que força silenciat. Ja fa dies que la delegada del Govern espanyol a Catalunya va anunciar que mobilitzaria la Guàrdia Civil per impedir que els Mossos d'Esquadra escorcollin els autocar que entrin a Barcelona el 12 d'octubre. Més clar, impossible.

Davant d'aquest panorama, als catalans només ens queda seguir un rumb impecablement democràtic, perquè Europa i el món no són tan fàcils d'enganyar com es pensen aquesta colla de piròmans que han despertat la bèstia del franquisme, i encara ni són conscients de què estan fent. O potser sí, i ja els està bé a tots plegats?

Comentaris (1)02-10-2013 08:58:22

Potser no va ser tan modèlica

La gent que tenim una certa edat ens hem fet un fart de sentir allò de la modèlica transició espanyola, del pacífic pas la dictadura a la democràcia i bla, bla,bla.

Doncs ara resulta que tot plegat no va ser tan modèlic. D'una banda, perquè ha permès la pervivència del feixisme, i la seva expressió pública amb total impunitat i, d'una altra, perquè va deixar sense condemna els criminals del cop d'estat i de la posterior repressió franquista.

Però vet aquí que ara, un bon grapat d'anys més tard, la cosa se'ls complica als defensor de la virtuosa transició. L'ONU acaba de demanar formalment al govern espanyol que derogui la llei d'amnistia de 1977 que ha servit durant dècades per deixar sense càstig els crims franquistes.

Magnífic complement de la recent petició d'una jutgesa argentina d'extradició de quatre torturadors feixistes i a pocs dies de la gran exhibició franquista del 12 d'octubre a Barcelona i a Tarragona l'endemà, orquestada per Falange Española i altres grups que costa molt d'explicar com és que encara són legals i poden actuar amb absoluta impunitat, en un país que es vol sentir dir democràtic.

Corren temps difícils, per fi, per a tota aquesta banda de criminals, i esperem que per a les formacions polítiques, també les que tenen representació parlamentària, que els donen cobertura i suport.

Comentaris (1)01-10-2013 14:01:22

Pàgines: 123456949596979899102  <>