login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Estalviar, o fer el ridícul?

Hi ha frases mítiques. Hi ha frases d'aquelles que queden en algun racó de la memòria (generalment col.lectiva) i que esdevenen autèntics lemes d'una determinada època. Una d'aquestes frases és la que va dir el president Mas referint-se a la crisi. Allò que cal fer més amb menys.

Tota una invitació a la gestió eficient i a l'optimització dels recursos. Fins aquí, correcte. Però una cosa és optimitzar, una altra demanar miracles i una tercera, encara, arribar al ridícul. I molt em temo que aquesta darrera és la que ens ha tocat aquests darrers dies amb la supressió de dues jornades castelleres per manca de serveis sanitaris disponibles. Una a la vila de Gràcia i una altra a Tarragona.

Ens donaran totes les explicacions que voldran, però suspendre una activitat tan multitudinària com és una trobada castellera per manca de suport sanitari és de tot punt injustificable. Si els seveis d'urgències, les ambulàncies, o el que sigui estan sota mínims i no poden atendre correctament una incidència, cal pensar a no convocar determinades cites. El que no es pot fer és el ridícul d'exhibir una manca de capacitat com la que hem vist aquests dies ni jugar amb les il.lusions de tantes persones.

Les retallades tenen un límit, i al pas que anem, ja no hi ha espai per a més gestió eficient ni per a miracles. Molt em temo que o bé es comencen a prendre mesures diferents de les d'aquests darrers anys, o el ridícul com a país serà constant, si es manté l'entestament de voler fer coses sense recursos ni mitjans. I el pitjor és que tots en patirem les conseqüències.

Parafrasejant unes paraules atribuïdes a Groucho Marx, que ens va deixar un 19 d'agost de fa 36 ays, "només allò que és barat resulta car". I molt em temo que abaratint, abaratint, ens pot acabar sortint molt cara la broma. I ara ja no parlo només de castells.

Comentaris (2)20-08-2013 09:10:09

Pel broc gros

"Piove. Porco governo" és una expressió italiana que es fa servir per criticar o ridiculitzar aquella actitud d'irracionalitat que consisteix a criticar-ho tot i de manera sistemàtica, quan s'està a l'oposició.

Aquesta expressió m'ha vingut al cap en llegir la piulada de Xavier Sabaté, actualment diputat al Parlament de Catalunya, i personatge de llarga trajectòria política al PSC. És a dir, algú que suposadament sap què diu i que imaginem que pensa abans de parlar (o d'escriure), però que es veu que li ha agafat el gustet a això d'abocar-les pel broc gros.

Al pas que anem, començo a creure que totes les desgràcies (de les Guerres Púniques fins ara, més o menys) seran culpa de la Via Catalana cap a la independència i del govern convergent. Home, d'acord que aquest govern no és exactament modèlic, però d'aquí a assenyalar-los com a responsable de les morts a les platges, crec que hi ha un abisme. Quant a la independència, no compto que sigui el preludi de l'apocalipsi, exactament.

Cada dia em resulten més insuportables la lleugeresa de determinades afirmacions, l'abús de de la demagògia a falta d'arguments racionals i la incapacitat intel.lectual d'alguns dels nostres representants. Per no parlar de l'absoluta manca de respecte a les víctimes i a les seves famílies quan s'instrumentalitza així una tragèdia, utilitzant-la com a arma contra l'enemic polític.

Un comportament i una actitud intolerables en qualsevol persona amb un mínim d'humanitat, però es veu que ben legítima entre determinada classe política.

Comentaris (1)19-08-2013 12:59:27

La cançó de l'enfadós

Ja hi tornem a ser. Si fa no fa, com l'any passat. Ara que sembla més que evident que la Via Catalana (cap a la independència) serà un èxit majúscul, igual com ho va ser la manifestació de l'11 de setembre de l'any passat, arriba tot aquest ramat de bestiar polític a mirar d'aconseguir-se un lloc com sigui, per intentar treure-hi pit, amb l'esperança d'apuntar-se un triomf que de cap manera no els correspon.

Els durans, navarros, rossos... i tota aquesta colla de cagadubtes o de botiflers no accepten que el país pugui funcionar sense ells i que una iniciativa com la Via tiri endavant malgrat ells i hi han de fotre el nas, tant sí com no. I la manera que han trobat és forçar que la inicitavia de l'ANC serveixi per cridar que volem votar. Ridícul. Ridícul i patètic alhora creure que mig milió de persones es mobilitzaran per aquest motiu, igual com pensar que l'any passat la manifestació era per reclamar el pacte fiscal. De fet, no recordo ningú cridant alehores "pacte fiscal. pacte fiscal" precisament.

Cada dia és més evident que la vella guàrdia política del país ha perdut el nord i reclama a crits la jubilació. Bé, de fet, el país, la societat civil en general, ja els ha jubilat, perquè vulguin o no, la seva capacitat d'influir-hi cada cop és més petita, i cada cop els costa més entendre què està passant i com el país els està passant per sobre.

Aquest 11 de setembre que ve serà un clam eixordidor a favor de la independència, per més intents ridículs de pervertir-ne el sentit que facin. I al capdavall, l'únic ridúcul el faran ells, igual com el van fer l'any passat, intentant marcar les regles d'un joc que no és el seu i al qual no saben jugar.

Nosaltres en som molts més, tenim les coses més clares i ja sabem, sense cap mena de dubtes, que tota aquesta colla no ens fan cap falta, per més altaveus mediàtics que tinguin. I aquesta tropa, que segueixi amb la seva cançò de l'enfadós, tot i que ja no arriben a irritar ningú, i més aviat fan una barreja de pena, vergonya i riure. Fem via, doncs.

Comentaris (2)18-08-2013 07:35:28

Agost

L'agost és un mes estrany. D'entrada, perquè vulguem o no, les coses van una mica al ralentí. Potser és la calor, o les tronades, o que mig país està de vacances i l'altre mig ocupat a fer-les possibles...

Ben mirat, l'agost tampoc no és un mes excepcionalment atractiu. El paisatge és d'una monotonia destacable, seca, groga. Els dies es van escurçant, comença a refrescar algun que altre vespre, i plou sense mida i pedrega de tant en tant, ofegant algun que altre projecte. Així i tot, però, és un mes que esperem amb delit, que passa sovint massa ràpid, que quan s'acava ens deixa un regust d'enyorança, i que ens obre la porta de la rutina i d'onze mesos d'espectatives i projectes nous.

I és que l'agost és el mes de les vacances per excel.lència, de les festes majors, dels vespres i de les nits interminables a la vora del mar, del riu o dalt d'un cim, dels viatges, de fer allò que el ritme habitual no ens deixa fer, de posar la casa en ordre, de retrobar vells amics o d'oblidar temporalment alguna que altra companyia. D'alguna manera, és un mes per trencar la rutina, fer alguna que altra cosa excepcional i agafar aire per encarar un setembre sempre complicat.

L'agost, d'alguna manera, és com la vida. Tot sovint més carregat d'espectatives que de realitats, però que no voldríem que passés tan de pressa. I com que encara ens en queden un parell de setmanes, aprofitem-les i gaudim-les, siguem on siguem i fem el que fem.

Comentaris (1)18-08-2013 07:11:10

El valor dels símbols

Els elements simbòlics són molt importants en tot el que fem. Vulguem o no, ens agrada tenir elements que ens serveixin de referència de les nostres activitats, tant de les més públiques i col.lectives (banderes, himnes, escuts, colors...) com a les més privades (un anell de compromís, un amulet...).

Però de vegades, també hi ha símbols que adquireixen un valor especialment transcendental. Fixem-nos si no en la importància de les relíquies al llarg de la història, per posar només un exemple, o en les dotze campanades per assenyalar el canvi d'any, a un altre nivell més informal i més lúdic.

Ara, el moviment que portarà Catalunya a la seva independència (perquè, no ens enganyem, això no té aturador ni marxa enrere) està preparant el que ben segur que serà un d'aquests elements fonamentals, cridat a tenir un valor prou important en el futur del nostre país: una campana. La campana es dirà "Llibertat" (el nom no destaca per la seva originalitat però és efectiu) i farà sentir el seu repic el dia que Catalunya serà independent.

Pocs elements tenen tanta força en l'imaginari col.lectiu com les campanes. Al llarg dels temps tant han servit per cridar a missa, com per anunciar morts, llençar missatges d'alerta, de festa... Per aquest motiu, una campana és una excel.lent elecció, al meu parer, com a referent simbòlic d'aquesta nova època que tenim cada cop més a tocar.

No tingueu cap dubte que som a punt de donar la campanada, encara que alguns s'entestin a tocar campanes.

Comentaris (1)17-08-2013 06:57:39

L'últim, que tanqui el llum

Molt em temo que aquesta bonica expressió passi, en un temps rècord, a la categoria de lema omnipresent en la nostra vida. I és que el govern popular ha renunciat, definitivament, a intervenir en els preus de l'electricitat. La raó? com sempre, allò de compensar el dèficit tarifari, un concepte que cada cop més sona a autèntica estafa als consumidors (a tots i cadascun de nosaltres). Per cert, a mitjans d'agost, la qual cosa ja parla amb prou claredat de la covardia del ministre i de la vergonya de les mesures.

Després dels favors als bancs, després de regalar-los 23.000 milions d'euros, que en teoria eren un gran negoci per al govern, perquè es tracava (ens van dir -mentir-) d'un crèdit amb interessos, ara els toca el torn a les elèctriques, els altres grans amos a l'hombra.

Tenim a tocar una bateria de pujades del rebut de la llum que la convertiran en un autèntic article de luxe -quan es tracta d'un servei bàsic- que reportarà enormes beneficis a unes empreses que, a canvi, propicien jubilacions milionàries a aquells que les han servit bé, al llarg de la seva etapa al govern. I tot això amb una escorta de penalitzacions a les energies renovables i a l'autoconsum i enmig d'un sospitós silenci dels grups suposadament d'esquerres i ecologistes.

Una raó més per sortir per cames d'aquesta estafa que és Espanya. I no tant perquè això no pugui passar en una Catalunya independent, on les relacions entre el govern de torn i les grans companyies de subministraments públics (llum, aigua, gas...) o els bancs (els pocs que ens queden) no siguin més que dubtoses, sinó, ni que només sigui, per canviar una mica l'escenari i poc o molt els interlocutors.

Per si de cas, anem passant, i l'últim que apagui.

Comentaris (2)16-08-2013 07:13:23

I no passa res.

Espanya deu ser un dels pocs estats pressumptament democràtics on l'apologia del nazisme està, diguem-ne, tolerada. Segurament que cal trobar l'explicació d'aquesta autèntica anomalia en el fet que el franquisme, per bona part de la societat i dels seus representants, sempre s'ha vist com un episodi històric més, sense cap altra altra transcendència que ser una mena de pont entre una república i una monarquia restaurada, obviant que fou una dictadura sorgida d'un cop d'estat militar i que va propiciar quatre dècades de terror i de repressió brutals.

Qualsevol intent de revisió judicial d'aquest període topa amb una llei d'amnistia que va servir per amagar a perpetuitat tots els crims, amb el pretext de la necessària reconciliació nacional. Però vet aquí que amb el pas dels anys, aquella concòrdia tan meravellosa es va mostrant com una enorme mentida i tornen a treure el nas els defensors de la dictadura i de la repressió contra tothom que opini de manera diferent a ells, amb absoluta impunitat. Algunes mostres recents: alguns destacats dirigents del PP al País Valencià o una recent pintada en una plaça de toros .

I no passa res més enllà de la condemna (en el millor dels casos). Ningú no es planteja seriosament perseguir aquells que fan apologia de la dictadura genocida (ni dels responsables d'aquell període, evidentment), però sí dels que demanen, pacíficament i democràticament, la separació d'Espanya, com bé ens recorda un altre destacat responsable popular.

Ni que només fos per desmarcar-nos clarament d'aquestes postures ideològiques, ja tindria sentit la independència.

Comentaris (1)15-08-2013 07:12:38

Avís a navegants.

Ahir en va arribar una notícia trista: la cadena SER deixarà de retransmetre partits de futbol en català. La raó? la de sempre, la necessitat d'estalviar. I si ja es fan retransmissions en castellà, fer-les també en català és prescindible.

Sembla del tot lògic, l'argument aquest de l'estalvi. I potser ho és per quadrar els comptes d'una detereminada empresa, però fixem-nos que sempre, absolutament sempre, és presdindible el català. En aquesta ocasió, per esborrar de cop 37 anys de feina importantíssima per normalitzar l'ús de la nostra llengua.

Crec que aquesta prescindibilitat del català, en tots els àmbits, i més quan l'argument de fons és l'econòmic, ens acosta perillosament a propostes com la d'Albert Rivera de tancar TV3, perquè ja hi ha moltes cadenes (en castellà, evidentment), i en temps de retallades, cal estalviar.

Les llengües més febles, i ara com ara el català n'és una, sempre acaben resultant prescindibles. Caldria no perdre de vista aquest principi quan apareguin debats sobre el possible estatus de les llengües en una futura Catalunya independent, perquè mantenir la cooficialitat de castellà i català, molt em temo que seguirà sent una porta per prescindir, sempre que calgui, de la segona, la feble, per més adjectius que se li posin ("oficial", "pròpia"...). Que en prenguin bona nota aquells que han de dur el timó del país en un viatge a algun lloc (potser amb una imatge més o menys marinera m'entendran millor).

Si un hipotètic estat català no ha de servir per garantir absolutament la plena presència del català en tots els àmbits, potser és que no ens cal (o que no el sabem contruir). I és que en qüestió de llengües hi ha amistats molt atractives, però massa perilloses.

Comentaris (1)14-08-2013 06:36:05

Parlar per no callar

Diu una vella dita que més val que parlin de tu encara que sigui malament. Potser sí, encara que penso que perquè diguin segons què, millor el silenci i l'anonimat.

Qui sembla que sí que creu en aquesta dita és Pere Navarro, que ja fa molts dies que va treient el nas als titulars de premsa a cop de declaracions més o menys fora de to, o més o menys absurdes. De tota manera, si del que es tractava era de ser notícia dia sí i dia també per demostrar que és políticament viu, ho ha aconseguit. Altra cosa és que determinades expressions siguin símptoma de bona salut política.

La veritat és que no tinc ni ganes de repassar la premsa per resseguir les seves declaracions, posem per cas, del darrer mes. Qui tingui curiositat podrà aconseguir una autèntica fira de monstres antinacionalistes, en una escalada que el va portar a un dels grans arguments demagògics de l'Espanya més rància: els inversors estrangers fugen d'una hipotètica Catalunya independent. Això ja ho hem sentit fins a la sacietat de boca del PP i de Ciutadans, i ara també del PSC. Ja hi som tots?

Però és clar, quan del que es tracta és de dir frases que quedin bé en lletra grossa, es corre el perill de dir falsedats, ja sigui per ignorància, ja sigui per irresponsabilitat. Justament això és el que ha vingut a demostrar el Centre Català de Negocis, amb dades sobre inversions estrangeres a Catalunya, per demostrar que una possible independència no espanta les empreses que volen invertir al nostre país, i ho ha fet amb dades objectives, l'argument més irrebatible.

Un cop més queda demostrat que la demagògia és gairebé tan temerària com la ignorància.

Davant d'aquesta allau de declaracions fora de to, reconec que fa dies que no em puc treure del cap una de les grans frases per a la història del rei d'Espanya: "¿Por qué no te callas?" (i sí, dita així, en castellà, a veure si li fa més efecte).

Comentaris (1)13-08-2013 06:32:37

Incompetència, cinisme o simple mala fe?

Em fa molta gràcia escoltar alguns dels representants de determinades formacions que van formar part dels tripartits demanant l'incompliment dels objectius de dèficit i fer uns pressupostos independents dels límits que imposa Madrid. A aquesta gent, potser, caldria recordar-los que la tercera partida dels nostres pressupostos (després de sanitat i educació) és el pagament del deute. De passada, caldria pensar quines han de ser les prioritats a l'hora d'executar-los i si la primera ha de ser complir amb els bancs.

Durant anys es van fer obres faraòniques o, directament, ridícules i inútils, endeutant el país fins a límits insostenibles, amb sistemes tan poc sostenibles (insisteixo en això de la sostenibilitat, perquè és una paraula que els agrada molt) com els peatges a l'ombra, que ens ofeguen a interessos per molts anys i ens posen en una situació d'absoluta dependència de les transferències de Madrid, a manca de possibilitats d'obtenir finançament forà o de gestionar els nostres diners.

Encara és hora que cap dels reponsables dels tripartits assumeixin cap mena responsabilitat sobre el deute immens que van generar. I és que és molt fàcil omplir-se la boca de paraules boniques, quan s'ha actuat amb tanta irresponsabilitat, com si la crisi se'ns hagués endut la memòria.

No sé si ens trobem davant d'un cas d'incompetència, de cinisme, o de mala fe. En qualsevol cas, em fa engúnia sentir-los pontificar amb tanta desvergonya i amb aquell posat de qui mai no ha trencat un plat.

Comentaris (1)12-08-2013 06:21:09

Temes pendents

Algú va dir que la vida era triar constantment. I triar, de fet, és descartar una pila de coses per escollir-ne només una.

Així anem fent cada dia, i així anem ocupant el nostre temps en coses que hem de fer, en coses que ens demanen que fem o en coses que realment volem fer. L'encert que tinguem en aquesta tria constant, en aquest establiment inconscient de prioritats, serà el que, en gran mesura, dibuixarà el nostre nivell de felicitat i la nostra satisfacció personal.

En aquest sentit, una escriptora australiana que ha treballat durant anys amb malalts terminals ha publicat un llibre on es descriuen les cinc coses de les quals una bona part de persones es penedeixen abans de morir. Son aquelles coses que sempre es deixen per a una altra ocasió, perquè les qüestions importants sempre acaben passant davant de tot. A tall de resum:

1. Fer les coses que un vol fer i no les que els altres n'esperen.

2. Haver dedicat massa temps a treballar (per irònic que sembli en els temps que corren).

3. No haber-se atrevit a expressar els sentiments.

4. Haber deixar de banda el contacte amb els amics.

5. No haver tingut el valor de ser més feliç.

Ara que encara hi som a temps i que encara tenim vida per endavant, potser caldria, de tant en tant, pensar un moment què ens estem deixant pel camí, mentre anem vivint la nostra vida. I és que, en el fons, prou que ho sabem, tot allò que anem desant al calaix dels assumptes pendents. Per tant...

Comentaris (1)11-08-2013 07:01:29

Massa explicacions

Ahir, els responsables de Renfe, Adif i el Ministerio van donar les seves explicacions sobre l'accident de Santiago. Com era d'esperar d'una representació com aquesta, una allau de detalls tècnics, una exhibició de retòrica barroca indesxifrable i cap responsabilitat a assumir.

La sorpresa de la jornada, però, crec que la va donar la ministra del ram, amb tota una bateria de mesures, com ara auditar tota (remarco, tota) la xarxa ferroviària.

Davant d'aquesta bateria de mesures, em sorgeix algun que altre dubte:

- Assumim, doncs, que la xarxa d'alta velocitat espanyola té dèficits de seguretat generalitzats?

- Assumim que la seguretat dels trens i dels elements que s'hi transporten (equipatges per exemple) no és la que cal?

- Es pot deixar un tren que pot circular a més 200 km/h només en mans d'una persona?

- I sobretot, cal una auditoria d'aquesta magnitud (serà bonic veure quina empresa la duu a terme), o un satèl.lit quan, pel que sembla, el gran problema era la manca d'alguna que altra balisa que facilités la frenada automàtica, en un sorprenent tram de via convencional pel qual poden circular trens a una gran velocitat, a pocs quilòmetres d'una ciutat? Per cert, uns elements que, a correcuita, ja s'han instal.lat.

Francament, em semblen massa messures, i massa generals per una simple errada humana. Perquè és això el que diuen que va passar, no?

Molt em temo que ens podem trobar davant d'un altre èxit del miracle espanyol de fa uns anys, similar al d'aquest edifici, però amb víctimes mortals, en aquest cas (i que no en siguin més), i de dimensions colossals.

Seria d'agrair informació sobre quines línies i quins trens tenen nivells de seguretat com els de Santiago, per no pujar-hi.

Comentaris (1)10-08-2013 06:51:27

Quan el límit som nosaltres

Ja és tot un clàssic de la nostra història el fet de patir una mena de pànic que ens fa trpitjar el fre abans de temps, amb la qual cosa, sempre acabem fem tard o no arribant enlloc. Un bon exemple el tenim en la polític que s'ha seguit durant dècades, la del peix al cove, resultat de la por a apostar pel concert econòmic en el seu moment.

I així ens va. Així li va, de fet, a qui s'autolimita constantment. El mateix és el que acaba de passar amb la Federació Catalana de Futbol, que ha decidit expulsar (de manera temporal, potser?) el jugador Jeroni Rañé per lluir una samarreta amb missatge independentista durant la celebració d'un gol.

Vaja. Ara resulta que es pot fer tota mena d'apologies polítiques, fins i tot salutacions amb clar contingut feixista (alguna que altra maneta a l'aire hem vist), això sí, sempre a favor d'Espanya (qui no recorda algun que altre memorable Arriba España!), però quan la cosa va d'independentisme català, és barrejar política i futbol i, per tant, és condemnable... I el més greu és que és la pròpia Federació Catalana qui pren la mesura , davant una sospitosa impassibilitat de qui pot posar-hi remei.

Ara és més fàcil d'entendre perquè no tenim selecció catalana de futbol, per exemple.

Tot sovint, els nostres pitjors enemics són els límits que ens autoimposem i les nostres traicions. Sempre infinítament més perillosos que la colla de fatxes que fan tancar comptes de Twitter per una estelada.

Comentaris (2)09-08-2013 06:36:33

Qui marca les normes?

Hi ha gent que té l'estúpida pretensió de ser qui marca les normes sempre i a tot arreu. La nostra classe política té uns quants insignes exemplars d'aquesta espècie, i de tant en tant treuen el nas en una demostració de la seva absoluta incapacitat d'entendre la realitat.

Ara li ha tocat el torn a la Via per la independència, la cadena humana que creurà el país l'11 de setembre. Com el propi nom de la iniciativa indica, és per la independència (tan difícil d'entendre és aquesta paraula?). Doncs sembla que sí. Si fa uns dies era Navarro qui criticava la iniciativa per allò que no tots els catalans s'hi sentien prou identificats, i que això és una irresponsabilitat, ara apareix la seva parella de ball, Duran Lleida, en tant que responsable del seu partit, demanant a l'ANC que canvïi el sentit de la iniciativa i que la cadena sigui pel dret a decidir, si fa no fa pels mateixos motius que Navarro. Ja ho va intentar l'11 de setembre de l'any passat, i ara hi torna.

Quan entendrà aquesta gent que la realitat els ha passat per sobre? Quan entendran que ells segueixen jugant als consensos i a les propostes impossibles, quan una part molt (cada cop més) important del país està per una altra cosa? Quan comprendran que les regles ja no les marquen ells, sobretot perquè han estat capaços de llegir què està passant?

L'11 de setembre viurem una nova jornada històrica on quedarà ben clar un clam a favor de la independència de Catalunya. I que no ho vulgui, que no s'hi fiqui, però que no faci nosa, i molt menys, que no intenti pervertir la voluntat de la ciutadania, ni les seves iniciatives.

Pobres il.lusos. S'estan quedant sols, i encara no ho saben.

Comentaris (1)08-08-2013 06:34:26

La realitat és la que és

Durant la seva roda de premsa d'ahir, el president Mas, entre preguntes de pressupostos, pròrrogues i tot plegat, admetia que a Catalunya hi ha nens mal nodrits, però es negava a admetre que a Catalunya es passés fam.

Cert que és excessiu afirmar que a Catalunya (així, en general) es passa fam. Però no és menys cert que a Catalunya hi ha gent que no pot menjar. I hi ha gent que no pot encendre res per escalfar-se a l'hivern, o que no té un sostre on eixoplugar-se, més enllà del caixer automàtic (com va dir Arcadi Oliveras, la millor obra social de les caixes).

Que hi ha nens que no mengen prou bé? També cert. Aquest estiu han saltat totes les alarmes, ben abans de l'informe del Síndic de Greuges. I això és molt, molt greu. Perquè un país que es permet tenir uns nens mal nodrits és un país condemnat a molts dèficits durant dècades (educatius, socials, sanitaris...), a banda de ser un país absolutament injust, amb alguna que altra prioritat equivocada. Aquesta realitat no es pot despatxar com si fos qüestió d'aprendre bons hàbits alimentaris, com em va semblar entendre en algun moment de les respostes del president. Encara que sempre hi ha qui la pot dir més grossa.

La situació és molt greu, encara que al president li costi d'admetre. I entenc que li costi, perquè haver d'acceptar una situació tan deseseperada per a molta gent del seu país no és plat de gust. Però la realitat és la que és. Els bans dels aliments van al límit de les seves possibilitats, i Caritas, i totes les entitats que treballen en silenci perquè la gent que tenim al costat i que més malament ho passa, se'n surti.

Però aquesta no és la solució. No pot ser la solució. L'autèntica solució als dèficits socials ha de venir de les administracions públiques, de la que dirigeix el president Mas i de totes les altres, especialment dels ajuntaments, que massa sovint han renunciat a les seves funcions, delegant-les a les ONG, en un exercici d'irresponsabilitat absoluta.

Comentaris (2)07-08-2013 06:40:10

Pàgines: 1234569495969798  <>